diumenge, 26 de setembre de 2010

Informe misses dia 18 i 25 setembre 2010

Estimats!
Seguim amb el sistema del blog per continuar la tramesa de missatges a la comunitat! La diàspora s'ha acabat! Ja fa dos dissabtes que ens retrobem de nou per celebrar i compartir la fe. Quin goig i quin regal de Déu! Us demanem disculpes per no haver fet la publicació de l'informe de la setmana passada. Engegar el curs és una mica difícil i el temps se'ns ha tirat a sobre. Faig avui un resum del que han estat aquests dos dissabtes i, a partir d'aquí, intentarem continuar amb la publicació setmanal dels informes.
PREVERE: Alexis Bueno
SÍMBOL: una fossa immensa en la que cada setmana s'hi col·loca una frase de l'Evangeli. I tot sota el lema "Trobarà fe a la terra?"
MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà ( bateria), Eugènia Alsina, Maria Semur, Ignasi Queralt ( guitarres) i una servidora als cants.
HOMILIA (reescric anotacions fetes per l'Alexis): El dissabte 18 ens trobàvem davant d'una paràbola una mica estranya: com és que el Senyor lloa aquell que sembla corrupte? Ha malversat els béns del seu amo, i ara sembla que està fent un frau en les factures que els clients tenen amb el seu amo... Cal tenir en compte que aquest administrador dolent, en aquest punt no és corrupte, ja que està esborrant la seva pròpia comissió.El que el Senyor lloa és l’habilitat amb la riquesa enganyosa... habilitat que és prendre consciència de qui és ell, què ha fet, i què li espera... Però el sentit profund al qual se’ns convida, quin és?: Se'ns convida a prendre consciència que nosaltres també som administradors infidels d’una cosa molt més important! La gràcia de Déu, els seus talents. I que també estem a punt de ser cridats a judici. I la longitud de la vida que tenim ara no depèn de nosaltres! Darrerament hem estat testimonis de dues situacions ben doloroses: la pèrdua sobtada de la Maria Carreras, i la mort sobtada de la Núria que tot just estava a punt de néixer a la vida. El judici serà un Judici de misericòrdia: Què hem fet amb el que hem rebut?
El dissabte 25 ha estat continuació de la reflexió iniciada el dia 18. Hem destacat la frase de l'evangeli: Una fossa tan immensa!. Un Evangeli dur que empalma amb la fossa que hem dibuixat, i amb la pregunta inquietant del principi: “trobarà fe a la terra?”, “estaré en el costat correcte de la fossa quan arribi el moment?”.Com serà en la fi dels temps? No sabem. Però sí sabem que s’il·luminarà la veritat sobre la nostra vida... la nostra vida d’ara.I el cert és que aquesta “fossa immensa” és ja la nostra fossa d’ara: la fossa que a mi em separa de Déu! Imaginem la situació que un pidolaire entrés per la porta del casal: primer hauria de superar el “filtre” de la recepció... i ens incomodaria! Ja no diguem si comencés a mirar els nostres sacs. Davant dels pobres que ens puguin “incomodar” tenim raons, arguments... tenim una feina... no em puc portar a casa a tot pobre que trobi pel carrer!
La fossa em separa de Déu mateix! La fossa tan immensa és el nostre punt de partença. No és visible, però és la realitat més fonda de la nostra vida. El “judici final” no farà més que il·luminar el que en vida s’ha anat cavant.... naixem en un món dividit, ple de murs, barreres, algunes ben subtils: d’una mirada ja sabem si aquest home, o jove... és “com cal” o no, dels meus o no, me’n puc fiar o no.... La fossa que fem més gran cada dia per la nostra indiferència ens separa dels pobres... ens separa de Déu mateix! Les nostres decisions van esdevenint irrevocables. Trobarà fe a la terra? Podem tendir ponts? l'Alexis ens ha parlat d'una intuïció ben preciosa: El Crist va ser crucificat en el centre de la Fossa. Per tal que els seus braços fessin de pont. Va ser tret fora de les muralles de la ciutat, com una darrera crida de Déu als qui s’emmurallaven, per dir-los que fora de la muralla, entre els leprosos, els esperava.
També ahir es va fer una pregària pel Marc Vilarassau. Jo imaginava aquest Crist crucificat enmig de la fossa amb els braços estesos i pensava que, en aquests moments, aquest mateix Crist abraça fortament el Marc. Seguim pregant i demanant un miracle. Que el Pare Arrupe, a qui tanta devoció té el Marc, intercedeixi per ell i li retorni la salut.
Preguntem-nos aquests dies: Quan vingui Jesús, trobarà fe a la terra?I el Casal Loiola, i totes les nostres activitats... són bona notícia per als pobres? Som un pont en la Fossa? I diguem-nos a nosaltres: "trobarà fe a la terra"? Trobarà en tu algú que l'espera, algú que el considera realment el seu Senyor?
Una abraçada!
Montse

dissabte, 11 de setembre de 2010

Des de la diàspora-12

Estimats!!

Dotzena i última edició Des de la diàspora! Acabem aquí el camí recorregut al llarg de l'estiu. Un camí en el que hem pogut resseguir els textos de l'evangeli; hem pogut estar units com fem cada dissabte: celebrant i pregant amb les nostres mirades posades, exclusivament,en el Senyor.
En aquestes 12 edicions Des de la diàspora tots ens hem fet presents: llegint, pregant, meditant, comentant...Ha volgut ser una eina de tots i per a tots. És la comunitat sencera la que prega a través d'aquest blog. És l'estima per la centralitat d'aquesta trobada comunitària dels dissabtes el que ha fet possible l'edició d'aquest estiu. Darrere d'aquesta iniciativa hi ha, doncs, l'impuls d'una comunitat viva. Som tots els qui l'hem fet possible. Que l'Esperit segueixi infonent força a aquesta comunitat.
I ara, l'evangeli del dia: Lc 15,1-10 ( o més llarg Lc 15, 1-32). Us escric la versió breu.
1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 --Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7 »Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
8 »O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? 9 I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

D'aquest evangeli em quedo amb la primera frase. Visualitzo l'escena i penso: Mira que curiós! Els més desgraciats són els qui s'acosten a Jesús; s'acosten TOTS. I els qui, aparentment, compleixen i són rigorosos amb la Llei, murmuren i s'ho miren tot una mica de lluny..i amb sorna.

Intueixo que només aquesta primera frase ja està molt carregada de sentit i de missatge per a nosaltres. S'acosta a Jesús el necessitat; no vol perdre ni un detall de la Paraula de Jesús aquell que viu en la humiliació. No hi ha, per a tots aquests, ni un instant de dubte. L'adhesió a Jesús és total. La fe és immensa. La resposta al Senyor és absoluta. Se sent cridat el desvalgut. Se sent estimat el rebutjat. Se sent interpel·lat el sense nom.

I, mentrestant, una colla de fariseus s'ho miren i murmuren i s'escandalitzen. És tan gran la seva mediocritat que no veuen res, no senten res. No hi ha necessitat de Jesús. No hi ha necessitat d'assaborir la misericòrdia del Pare. Perquè, en realitat, no viuen per al Pare ni en el Pare. No viuen més enllà d'ells mateixos.

Al publicà, al pecador....què li queda? En què es pot complaure si mira la seva pròpia existència? En res. I des d'aquest "no tinc res" i "no sóc res" és capaç de posar-se a les mans d'Aquell que dóna la vida per tots nosaltres.

On ens col·locaríem nosaltres? És massa agosarat dir que, segurament, el nostre "no sóc res" encara es troba massa lluny? Inimaginable, fins i tot? Tant que necessitem refugiar-nos en les nostres seguretats; tant que necessitem l'aprovació dels altres....Què ens cal per abandonar-nos totalment al Senyor? Per saber-nos tan adherits a Ell que ens posem del tot a les seves mans?

Així ens espera Jesús, des de la sezillesa més gran, des de l'actitud del qui ho viu tot com un regal donat tan gran i tan immens que no pot fer altra cosa que agrair, respondre, escoltar..abandonar-se als braços del Senyor. I, aleshores, hi haurà una gran alegria al cel.

I ara, els darrers comentaris a la pregunta: "i vosaltres qui dieu que sóc?"

- recer per l'avui i esperança per demà.

- És el company, el motor, el sentit.

- El meu amic que, de vegades amb entrebancs, em dóna força per seguir. Li dono gràcies.

- L'Amor.

-La única certeza, el compañero, el refugio necesario.

- En qui confio.

- Aquell qui ho ha donat tot.

Que la nostra pregària esdevingui una súplica al Pare: Senyor, poso la meva fragilitat i la meva petitesa a les teves mans.

I FINS DISSABTE VINENT!!!! 19:30h al Casal!

Un petó!

Montse


diumenge, 5 de setembre de 2010

Des de la diàspora-11

Estimats!
Onzena i penúltima edició Des de la diàspora! Aquests darrers dies ja hem encetat algun contacte amb el Casal; la maquinària es comença a activar; se sent, de fons, el so d'una mena de tren ( AVE com a mínim!) que engega motors i que va agafant velocitat sense aturador!! Ja es va fer la primera reunió de l'equip de monitors de l'ESO; segur que els del CIM ja van preparant el seu calendari del curs; l'equip de litúrgia també està a punt de fer alguna trobada...i molts d'altres que ben segur ja heu començat. Endavant, doncs, amb força, il·lusió i vocació renovades!! I, per cert, ahir es van casar dos membres de la comunitat: la Rosa Coma i el Xiscu Bassas. Moltes felicitats a tots dos! Dipositem a les mans del Pare tota la seva vida i el seu amor. I li demanem que els acompanyi en tot el que porti el seu camí en comú.
I sense més preàmbuls, l'evangeli del dia: Lc,14,25-33
"25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
26 --Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.
28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."
31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.
33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu."
Evangeli ben conegut; si més no, un parell de frases que segur que hem sentit tantíssimes vegades...i segueix en la línia de provocació que us comentava la setmana passada, diria jo. Evangeli que ens parla de seguiment de Jesús. Seguir-lo vol dir donar-ho tot. Entregar-ho tot. Estic pensant que si llegir aquest evangeli suposa notar un cert pes a l'ànima, potser ens cal redirigir la mirada, el cor i el pensament. No crec que Jesús ens estigui demanant una heroïcitat en el sentit de dir que seguir-lo és assumir una càrrega feixuga per a tota la vida. Jo més aviat crec que ens parla de fidelitat. Una fidelitat al seu projecte - que és el projecte de Déu-, una fidelitat a la seva Paraula i a la seva manera de viure. Una fidelitat que no viurem com un pes a l'esquena sinó com a experiència d'una felicitat fonda, plena.
Gosaria dir que aquest redirigir el cor i la mirada i el pensament parla d'enamorament: un cristià viu enamorat de Jesús. I des d'aquest sentiment tan intens és capaç de donar-se del tot, confiar cegament, desitjar viure per a Ell i amb Ell. Fer-lo centre de la pròpia vida. I el seu Amor, ben arrelat en cadascú de nosaltres, ens farà viure en plenitud estimant tot i tothom.
I ara, uns quants comentaris més a la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?
- Un germà gran que ens protegeix de tots els mals, ens acompanya en tot moment, ens uneix en comunitat i ens diu que prediquem i ajudem.
- Aquell que sempre està al meu costat i en qui puc confiar.
- Llum
- Tot!
- El Pare, gran flama de l'Esperança. Allò únic que necessitem per poder tirar endavant.
- Principi i Fi de totes les coses, la teva vida va donar sentit a les nostres.
- Un desconegut perquè tot i que truques a la porta amb insistència, jo no l'obro.
- Es un amigo. ¡ está siempre a nuestro lado! Es el Hijo de Dios. Es el marginado, es sencillo, es amor.
Que els nostres cors se sentin enamorats de Jesús. Que tot el que estimem i vivim brolli d'aquest Amor ofert i regalat a tots nosaltres.
Un petó!
Montse