diumenge, 31 d’octubre del 2010

Informe missa dia 30 octubre

Estimats!
El cap de setmana llarg no ha estat impediment per tornar a reunir la nostra comunitat en una celebració de l'Eucaristia que ha convocat força gent. I sempre tenim alguna novetat que no és altra cosa que un indicador ben evident de comunitat viva que creix, comunitat en la que moltes persones va trobant el lloc en el que poden aprofundir i avançar en el seu camí de fe. I quina és la novetat, doncs? El grup de joves de 4t ESO i Batxillerat que han decidit fer un pas més en el seu compromís i encetar un itinerari de vida de grup, centrant-se en l''Evangeli, l'acció social i el servei a la comunitat del casal. Aquests joves van ser acollits, per primera vegada, en la proposta de les 24 Hores que convoca nois i noies de 3r i 4t ESO...i sembla que aquesta llavor va donant els seus fruits! Que interessant i que inspirador que resulta veure com es va gestant, ara ja concretament, un itinerari en el que, a partir dels 14-15 anys, els joves poden anar trobant espai de formació, pregària, acompanyament, celebració i servei. Que el Senyor inspiri i acompanyi el seu camí i sigui també inspirador per a les persones que estan assumint, ben vocacionalment, el seu acompanyament.
I aquí l'informe!
PREVERE: Alexis
SÍMBOL: A la fossa vam afegir les paraules " Murmuraven contra Jesús" ( a l'esquerra) i "Avui ha entrat la salvació"( a la dreta).
MUSICS: Xavi Casanovas( trompeta); Xavier Fernàndez, Mercè Garí i Albert Mitjans (guitarres) i M.Àngels Melgosa ( dirigint cants)
HOMILIA: Al llarg d'aquest temps ordinari en el que ens trobem ara no hem deixat de fer referència a aquesta fossa que tantes vegades ens separa del Crist. Una fossa que nosaltres mateixos fem fonda, impossible de travessar o de sortir-ne. Nosaltres solets, aferrats a tantes comoditats, esclavitzats per la nostra ben minsa capacitat d'estimar i perdonar cavem una fossa que ens separa de Jesús...i no sabem on anar..i Déu sembla tan llunyà de vegades. Però només ho sembla! Perquè, en realitat, Déu és amb nosaltres. En tot cas, som nosaltres els qui ens entestem en mirar en una altra direcció! L'Evangeli d'avui és, en aquest sentit, una bona notícia: És possible sortir de la fossa! I el nostre mirall és, avui, Zaqueu: el pobre home que té tota la riquesa, benestar i poder que vol i, en canvi, està ben sol, ben trist. Que rics podem ser en tantes coses i, en canvi, com podem sentir-nos ben al fons de la fossa!
I jo m'imagino la sensació que un deu tenir al fons d'una fossa: quanta solitud! quanta foscor i desànim. Per molt que cridis ningú no et veu ni et sent. Ets al món però no comptes per al món. I aleshores, apareix Jesús, enmig de la multitud, i veu tota la gent reunida però MIRA Zaqueu. Només Jesús posa la seva mirada en ell i li diu "baixa de pressa". Jesús no està per perdre el temps. Reconeix el qui se sent desvalgut. Rescata el qui es troba a la fossa. I Zaqueu s'adona que Jesús coneix perfectament qui és ell, a què es dedica..la seva mediocritat..I el crida pel seu nom, i el mira i vol estar amb ell. Absolutament meravellós! La mirada de Jesús, la seva crida tan personal renova Zaqueu i il·lumina la seva foscor i li dóna forces per canviar! "Avui ha entrat la salvació"...Així és!
En el fons, Zaqueu experimenta quelcom novedós: saber-se estimat, malgat tot. I aquesta és la bona notícia d'avui. A Jesús no cal explicar-li massa coses de la vida i del fons de cadascú. Ja ho sap tot! I tot vol dir també allò que voldríem maquillar i camuflar una mica.No existeix la disfressa que amagui a Jesús l'autèntica veritat de cadascú de nosaltres. I Jesús ens mira, ens crida pel nom i vol entrar a casa nostra. Ens estima!!!! Hi ha algú que pugui sobreviure sense ser estimat? Sabrem fer, com Zaqueu, un gir en la nostra vida? Sabrem acceptar que el perdó i l'amor de Déu és incomparablement més gran que qualsevol cosa imaginable? Sabrem abandonar-nos a Jesús ben dòcilment com va fer el nostre estimat P. París que dijous lliurava la vida al Pare? D'ell recordem també avui una mirada: la que mostra un amor incondicional de Déu per a tots. El tindrem ben viu en la nostra memòria!
POST MISSA: un grup de joves van allargar la nit amb uns jocs que el grup de responsables havien preparat.
Que descobrim la mirada de Jesús en tantes mirades que ens envolten cada dia! Que reconeguem la nostra petitesa perquè, des del silenci, escoltem com Jesús ens crida pel nostre nom. Que la mirada i la veu de Jesús transformi les nostres vides!
Una abraçada!
Montse

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Informe missa dia 23 d'octubre

Estimats!
Seguim endavant amb aquests informes de les nostres celebracions de dissabte. Abans, però, m'agradaria fer un petit comentari sobre la història d'aquesta publicació. Em remeto a uns 3 o 4 anys enrere. Un dissabte - quan encara hi havia una missa per a cada comunitat - es va produir, entre els qui havien participat a la missa jove, un intercanvi de mails compartint i expressant com s'havia viscut la celebració. Va ser espai de pregària compartida. A partir d'aquella primera "reacció" ens vam adonar que tenia sentit seguir compartint l'Eucaristia al llarg de la setmana en un espai virtual que no té límits en l'espai... i d'aquí....a un blog que ja inclou els membres de la nostra comunitat que desitgen rebre la publicació. La història d'aquests informes és la història de la comunitat. Sense el grup de litúrgia que prepara els detalls de les celebracions jo no sabria què dir-vos; sense el prevere jo no podria parlar-vos del sentit de l'homilia; sense els músics no podria dir que a la comunitat hi ha vida; sense els pares i mares catequistes no seríem comunitat que atén els més petits; sense el CIM, els de l'ESO, les comunitats, les famílies, els de Confirmació, els UL, els de l'Espai Ignasià...no podria parlar de comunitat. Sense el Siscu o el Victor no funcionarien els micros i els aparells...i no podria escriure l'informe perquè no hauria pogut escoltar res. L'informe de cada setmana no és més que un exercici de contemplació, de pregària d'acció de gràcies que signo habitualment jo ( perquè tot escrit ha de venir signat) però que és de tots. Fet realitat entre tots. En cadascuna de les lletres del meu nom i cognom o del nom i cognom del Victor Jordà ( que també ha fet alguns informes!) hi ha el nom de cadascú de vosaltres. I potser faré l'exercici i tot...agafar la M de Montse i escriure tots els Marc, Maria, Marta, Mireia....agafar la A de Jordà i escriure tots els Anna, Albert, Antoni, Alex, Alexis...afagar la J de Jordà i escriure el nom de JESÚS. TOTS SOM EN ELL I A ELL LI DEVEM TOT EL QUE SOM.
O sigui que seria preciós afegir els nostres comentaris al blog i fer-nos presents en aquest espai virtual que no té temps ni espai ni frontera. Seguim, doncs!
I aquí l'informe d'ahir:
PREVERE: Alexis
SÍMBOL: Seguim amb la fossa a través de la que Jesús ens convida a posicionar-nos, a creuar-la per ser més a prop d'Ell. Ahir vam col·locar dues frases més extretes de l'evangeli del dia: "Ni sóc tampoc com aquest publicà" ( a l' esquerra) i "Sóc un pecador" (a la dreta).
MÚSICS: Xavier Fernández, Eugènia Alsina, Albert Mitjans i Carles Mitjans a les guitarres i una servidora als cants.
HOMILIA: Ahir, l'homilia de l'Alexis em va fer molta ràbia. Li hauria dit " de què vas?" " Si això diu l'evangeli...jo plego!"..bé, per ser justa en les paraules, no és l'homilia el que em fa ràbia en realitat sinó el mateix evangeli. Dos homes: un publicà i un fariseu. Tots dos preguen. El publicà, de vida ben allunyada de Déu, no gosa aixecar els ulls. En total humilitat només pot dir "sóc un pecador". El fariseu, complidor i teòricamet just, agraeix a Déu ser com és "no sóc com aquest publicà" i Jesús que diu "aquell qui s'ennalteix serà humiliat i el qui es penedeix,serà perdonat". Viatgem ara en el temps i anem a l'actualitat. L'Alexis deia ahir que aquesta és una història escandalosa i així és.
Imaginem que tots nosatres ens trobem aplegats en comunitat, en una de les nostres celebracions; nosaltres, que som gent que celebra la fe, que "compleix" o que ho intentem, almenys. Que fem campanyes de solidaritat i camps de treball...quina és la nostra pregària? Hi ha algú que, en el fons del fons, es presenti davant del Pare dient-li "sóc un pobre pecador?" i res més? Potser li diem això en alguns moments però alhora també li diem: "faig això i allò" dono el meu temps" " aporto una part del meu sou per als desvalguts" " a l'estiu me'n vaig al tercer món" " a la feina no faig altra cosa que transmetre l'evangeli"..."què més vols de mi si ja t'ho estic donant gairebé tot?"...."ja sé que sóc un pobre pecador però, Senyor, amb tot el que estic fent bé, oi que ja queda ben compensat?"
Imaginem ara que arriba, entre nosaltres, algun personatge d'aquests que ens causa rebuig per accions que hagi fet. L'Alexis parlava de Gil i Gil, Julián Muñoz....és igual, podem parlar també de caps de bandes de tràfic de nens o del mateix zelador d'un geriàtric que avui els diaris comenten. I aquests es presenten davant de Jesús dient, des del fons del cor, "sóc un pobre pecador" i ni tan sols aixequen els ulls de terra. Abatuts, miserables. I Jesús els perdona. I a nosaltres, ni cas.
Enteneu perquè em fa ràbia? De què va Jesús? Podem engegar-lo a passeig i aquesta és una de les opcions possibles. Però a mi aquesta escena em causa una atracció tremenda. Què m'està dient Jesús? És tan fort el missatge, és tan contundent que alguna cosa meravellosa per a mi deu estar amagada!
I la primera cosa és segurament que la meva autojustificació en tantes "obres" fetes em torna igual de miserable que tots ells. I he d'abaixar la mirada exactament igual. Perquè no es tracta de passar comptes d'allò que hem fet o que hem deixat de fer. No es tracta de valorar si la meva vida ha estat més o menys justa. Això no està a les nostres mans! Es tracta de presentar-nos davant del Pare amb les mans netes; sabent que els talents que hem rebut han estat donats per Ell i que la nostra missió és fer-los fructificar per retornar-los sense comparar-nos amb d'altres, sense mirar des de la superioritat d'altres, sense exigir a Déu que ens tracti diferentment a d'altres. La nostra relació amb Déu esdevé, doncs, una relació íntima en la que, abaixant els ulls, som capaços de dir-li "això he rebut de tu, a tu t'ho retorno. Sóc un pobre pecador i només demano, si és que puc, que acullis la meva mediocritat i les meves limitacions. He fet, Senyor, el que he pogut que sé que és ben poca cosa".
I el que faci Déu amb el Gil i Gil, amb el Julián Muñoz, amb el zelador, amb el cap de la banda de tràfic de nens...no és cosa nostra. Tots tenim les nostres misèries i jutjar les dels altres no fa altra cosa que fer que la nostra misèria sigui encara molt més gran.
Amics, a mi l'evangeli cada dia em provoca més vertigen. Però també sabem que Déu mai no deixa d'escoltar la súplica del qui s'hi adreça des de la senzillesa i la humilitat. Preguem, doncs!
Montse

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Informe missa dia 16 octubre



Estimats!


Ahir, a l'Eucaristia del Casal, vam celebrar la vida! Inauguració oficial del curs 2010-2011, motiu de joia, de celebració, de visualització de la moltíssima vida i activitat que hi ha al Casal. Ahir hi érem tots. I alguns que no van poder ser-hi ens van fer arribar missatges de comunió amb nosaltres i amb la nostra celebració.


Al bell mig de l'estiu hi ha una nit màgica en la que es produeix un fenomen meravellós: les llàgrimes de Sant Llorenç. Si heu tingut l'oportunitat de veure-ho ( normalment des de l'alta muntanya), sabreu que enmig de la foscor de la nit, el cel s'omple d'estels fugaços que avancen d'un costat a l'altre trencant, de forma sorprenent, tota la foscor. Avui pensava que la missa d'ahir va ser una mica això. Enmig de la foscor d'un món tan necessitat de valors, de fe, de vocació, d'espiritualitat, la nostra celebració va ser un festival d'estels que il·luminen i que tenen la força d'omplir de llum tota foscor i d'arribar a tot arreu. La Resurrecció del Crist és l'estel que ens precedeix, en Ell som comunitat viva disposada a irradiar, a moure's sense vacil·lació en la foscor. Res no ens espanta perquè d'Ell ens ve l'ajuda i així ho vam escoltar en el preciós salm de la celebració d'ahir. Donem gràcies a Déu perquè ahir tots ens vam moure per fer-nos presents a la comunitat: jesuïtes, comunitats, Consell de Casal, monitors de Joves Loiola (catequistes de Confirmació i monitors de l'ESO), CIM, Espai Ignasià, Coordinació del Casal, famílies, Universitaris Loiola...i potser encara em deixo algú!! I també un bon grup de nois i noies de 3r i 4t ESO que acabaven les seves 24 Hores...ben esgotats i, alhora, amb la satisfacció d'haver participat en una proposta, que es fa des de Joves Loiola, als joves d'aquesta franja d'edat per convidar-los a seguir i descobrir Jesús en les seves vides a través del nostre Casal. "Al Casal, unim mans" era el lema de l'edició d'enguany. Em sembla just felicitar, des d'aquest blog, a tot l'equip de monitors de JL ( grup ESO) per aquesta iniciativa i per l'esforç, dedicació i vocació que comporta.


I aquí va l'informe d'ahir.

PREVERES: Alexis Bueno ( presidint), Llorenç Puig, Francesc Padrosa, Pare París i Joaqui Salord ( concelebrant). Per cert, li donem la benvinguda al Joaqui que ajudarà al Lau en la consiliaria de la Berchmans.Benvingut a casa nostra, Joaqui!

SÍMBOL: seguim amb el fil conductor de la fossa en la que ahir vam afegir la frase: "Fes-me justícia".

MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Victor Jordà ( bateria), Alex Miralles ( violoncel), Xavier Fernàndez, Ignasi Queralt, Tomàs, Eugènia Alsina ( guitarres) i una servidora als cants.

HOMILIA: El lema de tot el temps litúrgic que estem celebrant en aquests dissabtes és "Trobarà fe a la terra?". Això és el que tenim escrit- en unes lletres bem grans, damunt la fossa. I això és el que ahir vam escoltar a l'evangeli. S'acaba l'any litúrgic. A finals de novembre iniciarem l'Advent i l'Evangeli, de nou, ens tornarà a dir: Jesús és a punt d'arribar, vol ser entre vosaltres, té alguna cosa a dir-vos a cadascú de vosaltres. Em sembla que la pregunta de l'evangeli d'ahir és una pregunta que s'adreça a cadascú de nosaltres. Aquell que està a punt de venir de nou...trobarà fe en tu? Jo no sé a vosaltres...però a mi, la pregunta em tensiona. Perquè la fe la té aquell que ha experimentat la salvació ( recordeu l'homilia del dissabte passat?), aquell que - com el leprós- retorna a Jesús perquè es descobreix tan necessitat de Déu i tan pobre al seus ulls que no pot fer altra cosa que abaixar els ulls, obrir les mans i disposar-se a tot per Ell. Té fe aquell qui es posiciona al costat de la fossa dels qui primer es despullen de tantes superficialitats, seguretats, de petits o grans déus que portem a dins. Té fe aquell qui és capaç de mirar Jesús i descobrir que, en la seva mirada, hi ha les mirades de molts que viuen al fons de la fossa: els pobres, les dones i nens violats, els miners de l'Àfrica que són oblidats del món, els mutilats per les mines de Cambotja. Tenir fe és creure que Déu fa sortir de la fossa el qui es troba més al fons, més a les fosques....com l'estel fugaç que corre d'un costat a l'altre cercant irradiar on més solitud i silenci hi ha. Tenir fe és agenollar-se i pregar enmig de la nit fosca, enmig de la consciència de saber que sóc per a Ell i em dec a Ell. Per tant, dit tot això....jo resto emmudida davant la pregunta i aixeco, alhora, un clam per demanar-li al Senyor que em doni aquesta fe.


Que el curs que ahir vam inaugurar sigui, doncs, una explícita resposta per part de tots a la seva pregunta: trobarà fe al Casal? Pregunta més que suficient per fer-ne pregària aquesta setmana.


Un petó!


Montse


diumenge, 10 d’octubre del 2010

Informe missa 9 octubre

Estimats!
Ahir al matí pensava: " aquesta tarda hi haurà poc moviment...és cap de setmana llarg, molta gent serà fora...serà una celebració més familiar, més petita...". Quantes vegades m'he equivocat fent les meves "previsions mentals" i després m'he adonat que estava ben lluny del que la realitat semblava anunciar! Ahir jo no esperava res d'especial i ahir es va produir un miracle. El nostre germà Yeyu ha estat guarit d'un càncer que l'ha acompanyat durant els darrers temps. Encara recordo una de les seves pregàries en una de les nostres misses com un testimoni vivent del que és realment la fe...i ens va prometre una homilia!! L'espero amb moltes ganes! Ens toca, doncs, cridar ben fort que els miracles són possibles. I també ens toca reconèixer que la pregària de la comunitat és un clam al Senyor, que Ell escolta i atén. Siguem justos i que el nostre clam sigui ara el d'agraïment al Pare.
I seguim ben ferms en la súplica de la nostra comunitat perquè també el Senyor ens concedeixi un altre miracle: la guarició de la malaltia que està vivint el Marc Vilarassau sj., gran amic de l'Alexis.
Yeyu: no sé si t'arriba aquest missatge però et demano un temps de la teva pregària pel Marc. Tu sabràs, més que molts de nosaltres, adreçar-te a Ell i saber què dir-li, com dir-li, com suplicar-li. Que el Pare Arrupe, a qui el Marc té gran devoció, intercedeixi per ell.
També ahir a la tarda, el grup de músics es va reunir per preparar un repertori ben ampli sota la direcció de dos mestres en la música: Xavi Casanovas i Xavier Fernàndez, que en saben moltíssim i que treuen el millor de tots. I amb uns arranjaments molt ben treballats per part del Luis Jordà que promet molt!!! Enhorabona per la feina, per aquesta vocació posada al servei de la comunitat.
Aquí l'informe d'ahir:
PREVERE: Alexis Bueno
SÍMBOL: la fossa segueix recordant-nos on ens hem de posicionar. Ahir vam col·locar la frase "On són els altres?" ( a l'esquerra, allunyat del Senyor) i "la teva fe t'ha salvat" ( a la dreta, al costat del Senyor).
MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà ( bateria), Ignasi Queralt, Maria Semur, Xavier Fernàndez i Albert Mitjans ( guitarres) i una servidora, al micro.
HOMILIA: L'evangeli ens parla de la guarició de 10 leprosos i només un d'ells retorna a Jesús per agrair-li. On són els altres? -es pregunta Jesús. I li diu al que s'ha apropat "la teva fe t'ha salvat". El que està clar és que, insisteixo, els miracles són possibles; i com ja he escrit a l'inici, no només en l'època de Jesús sinó en la nostra! No hem de tenir por a demanar-los, no hem d'abdicar de fer-ho pensant que no servirà de res perquè Déu ens escolta i respon a la seva manera! Que no coincideix sempre amb la nostra manera o amb el que nosaltres desitgem. Deixem-nos a les seves mans en plena confiança. Tanmateix, de vegades, la guarició no passa per la part física i, en canvi, sí que es produeix miracle igualment en la mesura que la persona viu la seva fe amb tanta fermesa que se sent guarit interiorment: SALVAT! I, encara que ben sovint no comprenem situacions de dolor, de malaltia, de mort...el que és més profund és l'experiència de fe viscuda. Només un leprós, dels 10 que van ser curats per Jesús, retorna a Ell perquè la seva fe l'ha salvat. No ha estat salvat per la guarició de la lepra. Ha estat salvat perquè retorna a Aquell que li ha donat la vida, que li ha donat TOT. I aquesta és, sens dubte, una Bona Notícia.
POSTMISSA: uns pocs han compartit estona de conversa i sopar distès.
Mantenim-nos en la súplica per fer realitat els miracles. Agraïm al Senyor la vida del Yeyu. Que el Pare Arrupe escolti el nostre clam.
Una abraçada!
Montse

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Informe missa 2 d'octubre

Estimats!

Algú ha experimentat mai que Déu es fa evident a la pròpia vida? De vegades, anem tan atrafegats - fins i tot fent de catequistes!- que no arribem a percebre que Déu és davant nostre, a tocar, i que ens sosté i ens dóna vida. M'adreço a vosaltres, avui, des d'aquest sentiment. Alguna cosa meravellosa s'està produint a la nostra comunitat. Respiro una mena "d'intensitat" en les nostres celebracions de l'Eucaristia que afecten fortament el pensament, la reflexió, el sentiment, el cor..la vida!
La nostra realitat eclesial la veiem sovint amb una certa desesperança: esglésies sense jovent, sense infants; eucaristies de vegades massa poc cuidades, paraules i litúrgies difícils de comprendre....i tantes persones que tenen ben minsa, en el seu interior, una flama que desitja créixer però que no sap com ni per on ni de quina manera....quanta pobresa espiritual!
No és, doncs, un miracle el que estem experimentant a la nostra comunitat? Ple a vessar, infants, joves, grans, avis....arribant a la celebració des de camins diferents: CIM ( que avui ha començat de nou! Quin goig!), famílies, comunitats ( aprofitem per desitjar que la trobada de la Berchmans, per la que hem pregat, hagi anat molt bé!), espai ignasià, joves de l'ESO, Confirmació, monitors, catequistes, pares i mares. Camins que es troben en un mateix centre i que parteixen d'un mateix centre: l'Eucaristia, aliment que ens vivifica i que ens compromet en tot i per tot. Crec que l'Esperit bufa entre nosaltres, crec que aquesta intensitat de la que us parlava deu ser el Senyor mateix que es troba ara i aquí, des de la seva Creu, estirant els seus braços perquè ens hi agafem i allarguem el seu testimoni i el seu missatge al carrer, a la ciutat, a la feina, al col·legi...a tot arreu. El Senyor ens compromet a això. Ens crida a això. I el miracle que s'està produint en aquestes eucaristies només té sentit i valor en la mesura que irradia llum cap a enfora i il·lumina aquell que es troba enmig de la seva pobresa personal...Siguem doncs els braços oberts del Crist per als altres i acollim també nosaltres els braços d'aquells que tenim al costat atenent la nostra pròpia pobresa.
I, breument, aquí l'nforme:
Preveres: Alexis Bueno ( presidint) i Llorenç Puig ( concelebrant)
Símbol: sota el lema "trobarà fe a la terra?" avui hem afegit a la fossa la frase "Augmenta'ns la fe".
Músics: Luis Jordà ( saxo), Rubén Garcia, Elena Casado, Albert Mitjans i Tomàs ( guitarres) i Xavier Fernàndez ( dirigint cants)
Homilia: L'evangeli d'avui, Lc,17,5-10, ens crida a viure la vida gratuïtament, agraïdament. Se'ns ha parlat de situacions, a través d'uns exemples preciosos i molt vivencials per part de l'Alexis, que segurament tots hem viscut en algun moment de la vida. Situacions en les que hem experimentat que aquell que tenim al costat es fa present per sostenir-nos i per treure'ns de la foscor, del patiment..si més no, per abraçar-nos i compartir el pes del que ens afeixuga. Experiència de ser salvat. Estic convençuda que, en aquest moment de l'homilia, tots hem fet presents rostres, moments ben preciosos davant dels que prens consciència de tot el que hem rebut, de tot el que se'ns regala a cada instant....de tot el que tenim pendent d'agrair i de donar! I Déu mateix fa exactament això amb cadascú de nosaltres: sempre HI ÉS. No calen paraules. La presència ja ho és tot en els moments més essencials de la vida. Déu salva. Sintonitzem, doncs, amb aquest record del Déu que tenim ben dins nostre i seguim celebrant-ho fent-ne memòria amb el pa i el vi; Cos i Sang de Crist lliurat per nosaltres.
Postmissa: un bon grup de joves han seguit compartint comunitat en aquest espai de la nit. Potser algú s'anima a escriure'ns, en aquest blog, què han fet avui!
Que el Senyor ens segueixi il·luminant i acompanyant en aquest miracle de les Eucaristies que estem celebrant. Que vivim, doncs, reconeixent humilment que la vida que tenim no és pas nostra sinó que l'hem rebuda...per donar-la i fer-la fructificar!!
Un petó i bona setmana, germans!
Montse