dijous, 28 de febrer de 2013

Any 2013: Segon diumenge de Quaresma

Amics!

Avui arribem a aquesta publicació amb un cert retard!! Val més tard que mai,oi? Dissabte passat seguíem el nostre camí de la Quaresma sota el lema "recrear el desert"; lema que ens recorda que som en un temps privilegiat per contemplar, des d'una certa distància, la nostra pròpia realitat i història i prendre consciència dels deserts que habiten en el món i la urgència de transformar-los i recrear-los de manera diferent.

Va ser un dissabte molt intens al Casal...i us hem de dir que també preciós! Ens varen acompanyar els amics de l'experiència del reciclatge de Manresa; un grupet d'unes 30 persones provinents de diversos continents i, al vespre, vam acollir una setantena de joves universitaris de Madrid que estaven passant uns dies a Barcelona fent una experiència d'aproximació als llocs ignasians. La nit va ser màgica amb un concert-pregària tots junts a càrrec de l'Enric Puiggròs, la Júlia Diaz, l'Esteban Faro i l'Eusebi Fortuny. Un autèntic regal per a tots els qui vam fer-nos presents.

També vam fer presents els amics de l'Espai Ignasià que es trobaven de recés aquell cap de setmana. Aquí va el resum:

PREVERES: Jaume Flaquer i Carles Marcet
MÚSICS: Júlia Diaz, Ignasi Canela, Josep Canela ( guitarres) , Marc Mitjans ( bateria) i una servidora als cants.
LECTURES:
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)
Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.
Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.
Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

HOMILIA( transcrivim textualment l'homilia del Jaume, ben inspiradora, per cert):El diumenge passat teníem a Jesús en les temptacions, i el dimoni el pujava a una alta muntanya per donar-li tot si l’adorava. Avui el tenim en una altra muntanya, el Tabor. Apareix la mateixa temptació, la de quedar-s’hi. Els deixebles hi cauen però Jesús no. Serà rei dels jueus però no des de dalt (com li proposava el dimoni) sinó baixant a la plana, des de baix. Jesús va saber que era el fill de Déu estimat pel baptisme, a les temptacions fa un recés per esbrinar què vol dir concretament aquesta missió, com portar-la a terme. I ara, quan ja ho té clar, comença un curs pedagògic amb els seus deixebles a dalt d'una altra muntanya, el Tabor. La realitat es veu sovint millor des de dalt. No és tant que sigui de més lluny sinó des de dalt. Igual que Barcelona no sembla la mateixa des dels carrers que si la veus des del Tibidabo o des d’un avió. Es veu tot el pla Cerdà de carrers. Des de dalt es veu la realitat de manera més global, es percep el lligam entre les coses, les causes i conseqüències de certes decisions o de certs actes. Però la vida s’hi juga a baix, per això els deixebles no poden quedar-s’hi. Tal com diu l'evangelista sant Joan (en el passatge de Nicodem) hem de néixer de nou, hem de néixer de dalt, però no per quedar-s'hi, sinó per venir aquí a baix, seguint el camí de descens de Jesús. Com si Jesús volgués fer-los néixer de dalt s'emporta els deixebles a la muntanya. Però aquests no volen deixar "la seva terra, la seva patria" (tal com se li va demanar a Abraham) i baixar a la plana dels sofriments, la pobresa i els marginats... Saben que aquest camí condueix a Jerusalem, a la crucifixió. Des del Tabor no poden veure què hi ha més enllà del Golgota, una altra muntanya, mínima en el sentit geològic però gran en el sentit teològic. Des del Tabor es veu el Gólgota. Per això els deixebles no hi volen baixar. Des del Tabor no es veu què hi ha després del Gólgota. Més enllà hi ha una altra elevació, que no és sinó l'ascensió de Jesús. S’ha de baixar a la plana, s’ha de caminar per Galilea, i acabant fent “la cuesta” de la pujada al Golgota, on també es veuran les coses des de dalt. Jesús inaugurarà aquest descens del Tabor per ascendir al Gòlgota, on, tot descendint als inferns dels sofriments humans serà ascendit, com a premi, als cels. 

CONTEMPLACIÓ ABANS DEL GEST DE LA PAU:
En aquesta Eucaristia del temps de Quaresma i en aquest moment precís abans de reconciliar-nos i desitjar-nos la pau els uns als altres, us convidem a fer una petita contemplació. Us convidem a contemplar junts una humanitat massa plena de deserts, de soledats i de fractures. 
El ritme del nostre caminar per la vida està marcat, massa sovint, per la dinàmica d’una societat que ens engoleix. Un sistema que fa que els pobres cada vegada ho siguin més i els rics també cada vegada ho són més. La suposada societat del benestar beneficia uns quants, segurament també a molts dels qui som aquí...Ens toca reconèixer, potser, que a vegades ja ens està bé viure en la nostra zona de confort; ens està bé llegir el diari i exclamar-nos pel patiment de molts però....sortim del nostre confort? Hi renunciem? O ens hi posem a hores convingudes quan trobem un forat a les nostres agendes atepeïdes? Ens està conversar amb els amics i companys i opinar sobre els perills d’una societat tan superficial però....sortim públicament i alcem la nostra veu per cridar justícia?

Donem-nos un instant de silenci i pregària per contemplar , avui, aquest desert tan real del nostre món. Només si pugem a la muntanya, si ens enfilem a la roca com va fer Jesús,serem capaços de contemplar el món amb una mirada nova perquè, en definitiva, pujar a la roca és  col·locar-nos al costat del Crist mateix per tal de poder veure’ns a nosaltres mateixos.


Tenint la mirada en aquest desert concret i des de la nostra pregària per demanar a Jesús que ens ajudi a recrear aquesta realitat, demanem junts aquesta pau que amb tanta urgència reclama aquest món nostre.

Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l'Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

Bona setmana a tots!

Montse

dimarts, 19 de febrer de 2013

primer diumenge de Quaresma 2013

Amics,

dissabte passat estrenàvem un nou lema per tot aquest temps de Quaresma: RECREAR EL DESERT. La comissió de litúrgia, treballant tot aquest temps, es va adonar que, a totes les lectures d'aquestes setmanes que tenim per davant, apareix la imatge de Jesús que puja a la muntanya o a la roca i que, des d'allí, contemplant el món, ens parla. És com si aquest temps ens convidés a viure en una contemplació constant del món, a mirar-lo des de la llunyania i des de la mateixa mirada de Jesús. I la descoberta arriba quan, des d'aquest punt, prenem consciència d'un món massa ple de deserts, de soledats, de silencis massa buits..un món que és un desert a recrear de nou al costat de Jesús mateix. Per això, la imatge que ens acompanyarà al llarg d'aquestes setmanes és la que teniu aquí sota...un desert que contemplem, que volem recrear, al que volem posar-hi color.

              

Vam tenir entre nosaltres els nois del CIM, els joves del voluntariat i vam pregar pels Universitaris Loiola  i per la comunitat Berchmans que eren de recés o de trobada comunitària. També va ser una celebració especial perquè la Leslie Solange Pastén es va acomiadar de la comunitat ( marxa a Corea i a Xile posteriorment) amb unes paraules que van ser ben maques. Li desitgem molta sort des d'aquí! Seguim en comunió amb ella sigui on sigui.


PREVERE: Jaume Flaquer
MÚSICS:Marc Mitjans ( bateria), Júlia Diaz, Carme Grimalt i Ignasi Canela ( guitarres), Xavi Casanovas ( trompeta) i Eulàlia Serra als cants.
LECTURES:
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 26,4-10)
Moisès digué al poble: «El sacerdot rebrà de les teves mans la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra, i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs: “El meu pare era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster. Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, ens va introduir en aquest lloc i ens va donar aquest país que regalima llet i mel. Per això he portat aquestes primícies dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.”
»Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu, i adora’l.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 10,8-13)
Què diu l’Escriptura, germans? «Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor.» Aquesta «paraula» és la fe que proclamem: si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l’Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.» Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l’invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,1-13)
En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.» Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.» Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu.» Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”» Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”»
Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.


HOMILIA (transcrivim les paraules del Jaume Flaquer):

Avui tenim les temptacions de Jesús. Probablement la majoria de les homilies de Barcelona convidaran a la gent a pensar en les seves pròpies temptacions en general. En algunes que filin més prim es convidarà a meditar sobre les nostres temptacions de riquesa, poder i vanaglòria perquè aquestes tres temptacions parlen de la riquesa, el poder i la vanaglòria. Jo però vull que anem encara més endins en el text i us convido a preguntar-vos de quina manera sentiu aquestes tres temptacions en l’exercici del poder o d’una responsabilitat. És a dir: si sóc monitor del cim, si sóc catequista, si sóc mestressa de casa, si sóc cap d’un departament a la feina, si sóc jutge, o cap d’una empresa, capellà o directora de cants... de quina manera sento la temptació de la riquesa, del poder i de la glòria. D’això és el que es tracta aquí. 
Fixeu-vos: ¿Com comença el temptador cada frase (la 1a i la 3a)? Si ets fill de Déu... En quin moment de l’evangeli som? Al principi, just després del baptisme: al principi de la vida pública, just després de què l’Esperit s’hagi posat sobre Jesús i hagi pres consciència de què ell és el fill estimat de Déu. “Tu ets el meu Fill, l’estimat”.

Per tant, Jesús sap ja que és el Fill de Déu, i per tant té una missió. Ara bé, ¿de quina manera ha d’exercir aquesta responsabilitat, aquesta missió? ¿Què vol dir ser fill de Déu? Jesús busca la resposta a la Bíblia. Les temptacions de Jesús són doncs dues maneres diferents de llegir l’Antic Testament en referència al Messies i el Fill de Déu. Fixeu-vos que a cada temptació Jesús respon amb un verset de l’Antic Testament. Per exemple: L’Escriptura diu: “no solament de pa viu l’home.”
I en l’última temptació el temptador diu: “Com diu l’escriptura...” i Jesús diu: “Com diu l’Escriptura també...”
Per tant l’Evangeli ens presenta un temptador com a dimoni però en realitat del que es tracta és del diàleg entre dos intèrprets de la Bíblia, entre dos mestres de la llei, seguint la dialèctica tant pròpia de les escoles jurídiques jueves.
De què és temptat doncs: De buscar la riquesa, el poder i la glòria en el seu ministeri com a Fill de Déu. Una recerca que evidentment hauria ajudat a l’evangelització... Creant una organització... etc. Perquè no haver comprat diverses cases en llocs estratègics de Galilea per poder hostatjar-se fàcilment tot fent un pla d’evangelització? Perquè no utilitzar l’espectacularitat per convèncer?
Nosaltres som també temptats del mateix en qualsevol lloc on tenim una responsabilitat. A vegades és temptació d’aprofitar-nos del càrrec: corrupció, utilització d’influències per al propi benefici, etc; temptació de dominar i temptació de vanagloriar-nos.
Que ens omplim de l’Esperit per resistir-hi, com el Jesús ple de l’Esperit que va ser portat al desert.
CONTEMPLACIÓ DESPRÉS DEL PARE NOSTRE ( al llarg d'aquest temps litúrgic som convidats a fer un moment de contemplació d'algun desert del nostre món. Aquí traslladem el text que pot servir per fer-ne pregària al llarg de la setmana):

En aquesta Eucaristia del temps de Quaresma i en aquest moment precís abans de reconciliar-nos i desitjar-nos la pau els uns als altres, us convidem a fer una petita contemplació. Us convidem a contemplar junts una humanitat massa plena de deserts, de soledats i de fractures. 

Hem proclamat, a l'evangeli, com el diable tempta Jesús:" li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu.» També avui la humanitat és temptada per l'afany de posseir, l'avarícia s'instal·la en el cor de massa persones, l'afany de poder mou massa fils ben a prop nostre. Només ens cal llegir la premsa i observar una mica atentament el nostre entorn més proper  per percebre la urgència de transformar el desert de la mediocritat dels homes i les dones en alguna nova realitat que recreï aquest desert, que el faci nou i que situï aquest món al servei del bé de tothom i no pas dels interessos personals, socials o polítics.

 Donem-nos un instant de silenci i pregària per contemplar , avui, aquest desert tan real del nostre món. Només si pugem a la muntanya, si ens enfilem a la roca com va fer Jesús,serem capaços de contemplar el món amb una mirada nova perquè, en definitiva, pujar a la roca és  col·locar-nos al costat del Crist mateix per tal de poder veure’ns a nosaltres mateixos.

( instant de slenci)

( prevere) Tenint la mirada en aquest desert concret i des de la nostra pregària per demanar a Jesús que ens ajudi a recrear aquesta realitat, demanem junts aquesta pau que amb tanta urgència reclama aquest món nostre.(tots)  Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l'Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

Bona setmana a tots!

Montse


dimarts, 12 de febrer de 2013

Informe missa dissabte dia 9 de febrer de 2013

Amics!

Dissabte passat, darrera celebració del temps ordinari. A punt,doncs, d'iniciar aquest dimecres el camí quaresmal. Per darrera vegada, ens fèiem ressò del nostre lema: Feu tot el Ell us digui. Comunitat que desitja escoltar, entendre i acollir la missió que Jesús dóna a cadascú de nosaltres. Dissabte escoltàvem dos testimonis ben bonics ( la sra. Miró i la Nani Vall-Llosera) que ens coinvidaven a ser comunitat que aporti llum enmig d'un món completament fracturat.

PREVERES: Jaume Flaquer i Bruno Bérchez ( delegat de joventut de l'arquebisbat de Barcelona)
MÚSICS: Carme Grimalt, Ignasi Canela, Josep Canela ( guitarres), Marc Mitjans ( bateria) i una servidora als cants.
LECTURES:

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)
L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)
Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi.
[Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?]
Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)
En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.
Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.



HOMILIA: El Jaume començava la seva homilia fent una pregunta als joves : Algú de vosaltres s’ha fet aquesta pregunta o ha tingut aquesta sentiment: “Vaig amb un grup d’amics que a vegades sento un pèl de vergonya, perquè es comporten d’una manera... o van vestits d’una manera... ¿Què pensarien de mi si em veiessin els meus pares o d’altres, pel carrer o pel facebook?”I també fent una pregunta als pares: ¿alguna vegada us heu preocupat per les amistats dels vostres fills? A veure amb qui va...

Aquesta mateixa actitud s’ha traspassat a un cert esperit religiós que es preocupa per les companyies de l’home religiós. Amb aquest esperit, hi ha un salm en el que l’autor es gloria perquè “no s’asseu al ròdol burleta dels descreguts”, que no va amb els que es burlen dels altres.

Amb aquest esperit, a l'Índia es va establir el sistema de castes, que separava els homes segons el seu nivell de perfecció moral. Els Bramans quedarien impurificats si s’ajuntaven amb les castes més baixes. Amb aquest esperit, en el judaisme es prohibia que un sacerdot toqués la sang d’un moribund, perquè quedaria impurificat. Amb aquest esperit, un jueu no podia seure’s a la taula i menjar amb gent que no complissin les normes jueves perquè quedaria impurificat. Amb aquest esperit també totes les comunitats espiritualistes i puristes de tota la història han buscat crear comunitats ghetto, pures i perfectes. Amb aquest esperit, sovint sentim dins nostre el desig de fer fora de l’Església tant de bandarra que corre per ella...

Amb aquest esperit, i amb això retorno al text de l’evangeli d’avui, Pere li diu a Jesús: aparta’t de mi perquè sóc un pecador! Igual que un leprós havia de cridar "impur, impur" quan algú s’apropava a ell. És, doncs, una confessió de fe de Pere de la perfecció que ha descobert en Jesús arran del miracle, una confessió encara feta des d’aquest esperit religiós que busca separar el bé del mal, el pur de l’impur.
La lògica d’aquest esperit religiós és clara: no t’apropis de males companyies perquè se t’encomanarà.

Ara bé, la vida de Jesús no té res a veure amb això, perquè ell actua exactament de manera oposada. Per això, no tota espiritualitat és igual! Jesús no li diu: “gràcies per avisar, adéu siau”, sinó “no tinguis por, des d’ara seràs pescador d’homes”. De manera exactament oposada, Jesús en comptes d’allunyar-se de les prostitutes, recaptadors d’impostos, bevedors, menja amb ells. Això que ho hem sentit tantes vegades i que ens ha semblat molt maco i ètic, solament ho captarem amb tota la seva força si mirem que el que significa no és que l’home religiós es mostra més sant i més pur allunyant-se sinó apropant-se.

I és per això que el cristianisme parla d’Encarnació. En el judaisme i en l’islam això no és ni necessari ni desitjable!!! Perquè la santedat de Déu es manifesta en la seva distància respecte la impuresa del món. Aterrant encara més. Jesús crida a Pere a seguir-lo malgrat i amb el seu pecat. Per tant, no tingueu por si us mireu a vosaltres mateixos... seguiu Jesús. És ell que tocant-nos ens va purificant i millorant.  I el Jaume afegia la pregunta final: Potser cridi a algú dels presents... Perquè no?

Una santa Quaresma a tots. Aprofitem pe recordar que dimecres, dia 13 de febrer a les 21h, estem convidats a la celebració de Dimecres de Cendra al Casal Loiola.

Montse

dimarts, 5 de febrer de 2013

Informe missa dia 2 de febrer de 2013


Amics,
seguim caminant en aquest temps en el que Jesús ens convida a fer tot el que Ell ens diu; una porta oberta a la missió. Les pregàries de la Núria ( com a membre del CIM), el Llorenç ( com a prevere) i la Claudia i la Núria ( com a grup fix) van ser un bonic testimoni de la vivència de la missió en el si de la nostra comunitat. El dissabte passat ens tornàvem a reunir moltíssimes persones a la capella del Casal, els nois del CIM i el grup fix ESO-Batx. Celebràvem la festa de la Candelera i, per aquest motiu, també ens varen acompanyar una bona representació de la comunitat de la Purificació.
I aquí el resum del dia!
PREVERES: Jaume Flaquer i Llorenç Puig
MÚSICS: Alex Miralles ( violoncel), Laura León ( violí), Luis Jordà ( saxo), Xavi Casanovas ( trompeta), Marc Mitjans ( bateria), Júlia Diaz, Carme Grimalt i Albert  Mitjans ( guitarres) i una sevidora als cants.
LECTURES:
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)
En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)
Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.
Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.]
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)
En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.»
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

HOMILIA:Jesús no hauria estat mai president d’un país, perquè per ser-ho hauria de ser capaç de guanyar les elecciones de la seva localitat. Però Jesús no vol muntar un govern sinó que es presenta com a profeta, i un profeta no és mai ben rebut en el seu país...El text d’avui continua el del dissabte passat on Jesús llegia a la sinagoga de Natzaret el text d’Isaies « L’Esperit reposa sobre meu ». Avui el passatge continua i Jesús diu: “Això que heu sentit es compleix avui en mi”. Aquesta és l’experiència que ell va fer al Jordà quan va veure baixar sobre ell l’Esperit en forma de colom.

Els del seu poble són incapaços de reconèixer-lo perquè el coneixen massa, però massa superficialment. Saben d’on ve, de la família de Josep, el fuster. Com pot ser un profeta, si ve de Natzaret i si, a més, ve de família de fuster? La realitat a vegades no es veu o bé perquè està massa lluny o bé perquè està massa a prop. Com per llegir un llibre, si està massa lluny no veiem les lletres, i si ens l’apropem massa tampoc. Els de Natzaret tenen a Jesús massa a prop perquè puguin veure la seva realitat íntima. I això passa molt sovint en molts contexts diferents. Alguns se’n van a buscar espiritualitat a les religions orientals quan tot ho tenim a la llarga tradició cristiana. Altres se’n van a peregrinar a Medjugorje com si tingués més poder que la Verge de Montserrat...

O passa també amb les relacions. Quan ens habituem a conviure amb algú perdem la capacitat d’admiració per tot allò bo que té. Algú ha pensat alguna vegada: “és que m’aprecien i em valoren més fora de casa que a casa!”. ¿O algú ha quedat sorprès quan hem sentit lloances d’algú que nosaltres coneixem i que el tenim per poca cosa? Això passa a les famílies i a les comunitats...

Amb Jesús hi havia la dificultat que la seva divinitat no es podia veure, perquè solament es pot veure la seva humanitat. Per descobrir-lo diví era necessari travessar la capa d’humanitat per veure el Déu que bategava en ell. Per això hi havia gent que hi creia i altres que no.

També amb nosaltres, és necessari travessar la nostra capa d’humanitat, sovint enfosquida pels nostres egoismes, per veure el tresor que tots portem a dintre. Portem l’Esperit, l’alè diví donant-nos vida. Però, per arribar a viure des de l’experiència de sant Ignasi de veure Déu en totes les coses, és necessària una determinada mirada que és capaç de mirar l’interior de persones, coses i esdeveniments.
Bona setmana a tothom!
Montse