Informe misses dia 18 i 25 setembre 2010

Estimats!

Seguim amb el sistema del blog per continuar la tramesa de missatges a la comunitat! La diàspora s'ha acabat! Ja fa dos dissabtes que ens retrobem de nou per celebrar i compartir la fe. Quin goig i quin regal de Déu! Us demanem disculpes per no haver fet la publicació de l'informe de la setmana passada. Engegar el curs és una mica difícil i el temps se'ns ha tirat a sobre. Faig avui un resum del que han estat aquests dos dissabtes i, a partir d'aquí, intentarem continuar amb la publicació setmanal dels informes.

PREVERE: Alexis Bueno

SÍMBOL: una fossa immensa en la que cada setmana s'hi col·loca una frase de l'Evangeli. I tot sota el lema "Trobarà fe a la terra?"

MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà ( bateria), Eugènia Alsina, Maria Semur, Ignasi Queralt ( guitarres) i una servidora als cants.

HOMILIA (reescric anotacions fetes per l'Alexis): El dissabte 18 ens trobàvem davant d'una paràbola una mica estranya: com és que el Senyor lloa aquell que sembla corrupte? Ha malversat els béns del seu amo, i ara sembla que està fent un frau en les factures que els clients tenen amb el seu amo... Cal tenir en compte que aquest administrador dolent, en aquest punt no és corrupte, ja que està esborrant la seva pròpia comissió.El que el Senyor lloa és l’habilitat amb la riquesa enganyosa... habilitat que és prendre consciència de qui és ell, què ha fet, i què li espera... Però el sentit profund al qual se’ns convida, quin és?: Se'ns convida a prendre consciència que nosaltres també som administradors infidels d’una cosa molt més important! La gràcia de Déu, els seus talents. I que també estem a punt de ser cridats a judici. I la longitud de la vida que tenim ara no depèn de nosaltres! Darrerament hem estat testimonis de dues situacions ben doloroses: la pèrdua sobtada de la Maria Carreras, i la mort sobtada de la Núria que tot just estava a punt de néixer a la vida. El judici serà un Judici de misericòrdia: Què hem fet amb el que hem rebut?

El dissabte 25 ha estat continuació de la reflexió iniciada el dia 18. Hem destacat la frase de l'evangeli: Una fossa tan immensa!. Un Evangeli dur que empalma amb la fossa que hem dibuixat, i amb la pregunta inquietant del principi: “trobarà fe a la terra?”, “estaré en el costat correcte de la fossa quan arribi el moment?”.Com serà en la fi dels temps? No sabem. Però sí sabem que s’il·luminarà la veritat sobre la nostra vida... la nostra vida d’ara.I el cert és que aquesta “fossa immensa” és ja la nostra fossa d’ara: la fossa que a mi em separa de Déu! Imaginem la situació que un pidolaire entrés per la porta del casal: primer hauria de superar el “filtre” de la recepció... i ens incomodaria! Ja no diguem si comencés a mirar els nostres sacs. Davant dels pobres que ens puguin “incomodar” tenim raons, arguments... tenim una feina... no em puc portar a casa a tot pobre que trobi pel carrer!

La fossa em separa de Déu mateix! La fossa tan immensa és el nostre punt de partença. No és visible, però és la realitat més fonda de la nostra vida. El “judici final” no farà més que il·luminar el que en vida s’ha anat cavant.... naixem en un món dividit, ple de murs, barreres, algunes ben subtils: d’una mirada ja sabem si aquest home, o jove... és “com cal” o no, dels meus o no, me’n puc fiar o no.... La fossa que fem més gran cada dia per la nostra indiferència ens separa dels pobres... ens separa de Déu mateix! Les nostres decisions van esdevenint irrevocables. Trobarà fe a la terra? Podem tendir ponts? l'Alexis ens ha parlat d'una intuïció ben preciosa: El Crist va ser crucificat en el centre de la Fossa. Per tal que els seus braços fessin de pont. Va ser tret fora de les muralles de la ciutat, com una darrera crida de Déu als qui s’emmurallaven, per dir-los que fora de la muralla, entre els leprosos, els esperava.

També ahir es va fer una pregària pel Marc Vilarassau. Jo imaginava aquest Crist crucificat enmig de la fossa amb els braços estesos i pensava que, en aquests moments, aquest mateix Crist abraça fortament el Marc. Seguim pregant i demanant un miracle. Que el Pare Arrupe, a qui tanta devoció té el Marc, intercedeixi per ell i li retorni la salut.

Preguntem-nos aquests dies: Quan vingui Jesús, trobarà fe a la terra?I el Casal Loiola, i totes les nostres activitats... són bona notícia per als pobres? Som un pont en la Fossa? I diguem-nos a nosaltres: "trobarà fe a la terra"? Trobarà en tu algú que l'espera, algú que el considera realment el seu Senyor?

Una abraçada!

Montse

Des de la diàspora-12

Estimats!!

Dotzena i última edició Des de la diàspora! Acabem aquí el camí recorregut al llarg de l'estiu. Un camí en el que hem pogut resseguir els textos de l'evangeli; hem pogut estar units com fem cada dissabte: celebrant i pregant amb les nostres mirades posades, exclusivament,en el Senyor.

En aquestes 12 edicions Des de la diàspora tots ens hem fet presents: llegint, pregant, meditant, comentant...Ha volgut ser una eina de tots i per a tots. És la comunitat sencera la que prega a través d'aquest blog. És l'estima per la centralitat d'aquesta trobada comunitària dels dissabtes el que ha fet possible l'edició d'aquest estiu. Darrere d'aquesta iniciativa hi ha, doncs, l'impuls d'una comunitat viva. Som tots els qui l'hem fet possible. Que l'Esperit segueixi infonent força a aquesta comunitat.

I ara, l'evangeli del dia: Lc 15,1-10 ( o més llarg Lc 15, 1-32). Us escric la versió breu.

1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 --Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7 »Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
8 »O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? 9 I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

D'aquest evangeli em quedo amb la primera frase. Visualitzo l'escena i penso: Mira que curiós! Els més desgraciats són els qui s'acosten a Jesús; s'acosten TOTS. I els qui, aparentment, compleixen i són rigorosos amb la Llei, murmuren i s'ho miren tot una mica de lluny..i amb sorna.

Intueixo que només aquesta primera frase ja està molt carregada de sentit i de missatge per a nosaltres. S'acosta a Jesús el necessitat; no vol perdre ni un detall de la Paraula de Jesús aquell que viu en la humiliació. No hi ha, per a tots aquests, ni un instant de dubte. L'adhesió a Jesús és total. La fe és immensa. La resposta al Senyor és absoluta. Se sent cridat el desvalgut. Se sent estimat el rebutjat. Se sent interpel·lat el sense nom.

I, mentrestant, una colla de fariseus s'ho miren i murmuren i s'escandalitzen. És tan gran la seva mediocritat que no veuen res, no senten res. No hi ha necessitat de Jesús. No hi ha necessitat d'assaborir la misericòrdia del Pare. Perquè, en realitat, no viuen per al Pare ni en el Pare. No viuen més enllà d'ells mateixos.

Al publicà, al pecador....què li queda? En què es pot complaure si mira la seva pròpia existència? En res. I des d'aquest "no tinc res" i "no sóc res" és capaç de posar-se a les mans d'Aquell que dóna la vida per tots nosaltres.

On ens col·locaríem nosaltres? És massa agosarat dir que, segurament, el nostre "no sóc res" encara es troba massa lluny? Inimaginable, fins i tot? Tant que necessitem refugiar-nos en les nostres seguretats; tant que necessitem l'aprovació dels altres....Què ens cal per abandonar-nos totalment al Senyor? Per saber-nos tan adherits a Ell que ens posem del tot a les seves mans?

Així ens espera Jesús, des de la sezillesa més gran, des de l'actitud del qui ho viu tot com un regal donat tan gran i tan immens que no pot fer altra cosa que agrair, respondre, escoltar..abandonar-se als braços del Senyor. I, aleshores, hi haurà una gran alegria al cel.

I ara, els darrers comentaris a la pregunta: "i vosaltres qui dieu que sóc?"

- recer per l'avui i esperança per demà.

- És el company, el motor, el sentit.

- El meu amic que, de vegades amb entrebancs, em dóna força per seguir. Li dono gràcies.

- L'Amor.

-La única certeza, el compañero, el refugio necesario.

- En qui confio.

- Aquell qui ho ha donat tot.

Que la nostra pregària esdevingui una súplica al Pare: Senyor, poso la meva fragilitat i la meva petitesa a les teves mans.

I FINS DISSABTE VINENT!!!! 19:30h al Casal!

Un petó!

Montse

Des de la diàspora-11

Estimats!

Onzena i penúltima edició Des de la diàspora! Aquests darrers dies ja hem encetat algun contacte amb el Casal; la maquinària es comença a activar; se sent, de fons, el so d'una mena de tren ( AVE com a mínim!) que engega motors i que va agafant velocitat sense aturador!! Ja es va fer la primera reunió de l'equip de monitors de l'ESO; segur que els del CIM ja van preparant el seu calendari del curs; l'equip de litúrgia també està a punt de fer alguna trobada...i molts d'altres que ben segur ja heu començat. Endavant, doncs, amb força, il·lusió i vocació renovades!! I, per cert, ahir es van casar dos membres de la comunitat: la Rosa Coma i el Xiscu Bassas. Moltes felicitats a tots dos! Dipositem a les mans del Pare tota la seva vida i el seu amor. I li demanem que els acompanyi en tot el que porti el seu camí en comú.

I sense més preàmbuls, l'evangeli del dia: Lc,14,25-33

"25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
26 --Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.
28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."
31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.
33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu."

Evangeli ben conegut; si més no, un parell de frases que segur que hem sentit tantíssimes vegades...i segueix en la línia de provocació que us comentava la setmana passada, diria jo. Evangeli que ens parla de seguiment de Jesús. Seguir-lo vol dir donar-ho tot. Entregar-ho tot. Estic pensant que si llegir aquest evangeli suposa notar un cert pes a l'ànima, potser ens cal redirigir la mirada, el cor i el pensament. No crec que Jesús ens estigui demanant una heroïcitat en el sentit de dir que seguir-lo és assumir una càrrega feixuga per a tota la vida. Jo més aviat crec que ens parla de fidelitat. Una fidelitat al seu projecte - que és el projecte de Déu-, una fidelitat a la seva Paraula i a la seva manera de viure. Una fidelitat que no viurem com un pes a l'esquena sinó com a experiència d'una felicitat fonda, plena.

Gosaria dir que aquest redirigir el cor i la mirada i el pensament parla d'enamorament: un cristià viu enamorat de Jesús. I des d'aquest sentiment tan intens és capaç de donar-se del tot, confiar cegament, desitjar viure per a Ell i amb Ell. Fer-lo centre de la pròpia vida. I el seu Amor, ben arrelat en cadascú de nosaltres, ens farà viure en plenitud estimant tot i tothom.

I ara, uns quants comentaris més a la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?

- Un germà gran que ens protegeix de tots els mals, ens acompanya en tot moment, ens uneix en comunitat i ens diu que prediquem i ajudem.

- Aquell que sempre està al meu costat i en qui puc confiar.

- Llum

- Tot!

- El Pare, gran flama de l'Esperança. Allò únic que necessitem per poder tirar endavant.

- Principi i Fi de totes les coses, la teva vida va donar sentit a les nostres.

- Un desconegut perquè tot i que truques a la porta amb insistència, jo no l'obro.

- Es un amigo. ¡ está siempre a nuestro lado! Es el Hijo de Dios. Es el marginado, es sencillo, es amor.

Que els nostres cors se sentin enamorats de Jesús. Que tot el que estimem i vivim brolli d'aquest Amor ofert i regalat a tots nosaltres.

Un petó!

Montse

Des de la diàspora-10

Estimats!

Desena edició Des de la diàspora! Anem ja intuint ( si és que no ens ha arribat ja) el final de les vacances i l'inici del ritme ordinari. I aquesta notícia, que potser ens fa una mica de mandra, també ens recorda que és ben proper el moment del retrobament de la nostra comunitat i, per tant, la finalització d'aquest "estat en diàspora". Seguim doncs!

I aquí l'evangeli d'avui:Lc 14,1.7-14

1 Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. 7 Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
8 --Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, 9 i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 10 Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. 11 Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Convidar els pobres
12 Després digué al qui l'havia convidat:
--Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. 14 Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!

Llegeixo aquest fragment i no deixa de molestar-me una mica. Existeix algú a qui no li agradi ser el primer? Ocupar la primera filera? Ser reconegut com a important? Rebre reconeixement i paraules d'admiració per allò que som o que fem? Jo crec que a tots ens agrada tot i que, sovint, fem el paper de treure importància al que ens diuen....però, en el fons del fons, ens agrada i segurament ho necessitem.

I Jesús em provoca una mica, en aquest evangeli perquè sento que ens està dient ( i m'està dient): "No t'equivoquis. La felicitat no passa per aquest "gust" de ser el primer. Si vols seguir-me, t'hauràs de col·locar en un altre pla perquè només el qui s'humilia serà enaltit."

I, a sobre, crec que Jesús no es queda satisfet amb el que acaba de dir i encara remata més bé la feina amb la darrera part:"quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids,coixos i cecs". No n'hi ha prou amb situar-se EN un altre pla. Jesús ens demana viure i sentir AMB els qui ja són en un altre pla: els desvalguts, els abandonats, els qui no tenen res, els qui mai no han pogut ni tan sols pensar en seure els primers en una taula.

No n'hi ha prou amb humiliar-se. Jesús ens crida a ser humils. Bé, a mi, avui Jesús em provoca. I amb això, ja hi ha feina per la pregària i la meditació.

I ara, unes quants pensaments més de la nostra comunitat en relació a la pregunta:"I vosaltres, qui dieu que sóc jo?

-Tu ets TU, especialment encarnat en tots els "tu's" sofrents de la humanitat.

- El meu consol i la meva força. La roca que em salva.

- Ets el meu amic i company de viatge.

- Aquell que dóna sentit a tot.

- El mestre. El camí, la veritat i la vida.

- Dios hecho hombre para estar con nosotros y enseñarnos su amor.

-Tu, Jesús. ets qui dónes sentit a la vida, una raó per viure...Ens ensenyes a viure la fraternitat.Ets el millor!

Que el nostre cor esdevingui humil. Que Jesús ens ensenyi la seva ruta!

Una abraçada!

Montse

Des de la diàspora-9

Estimats!

Novena edició Des de la diàspora de les dotze que es publicaran en total! Anem entrant a la recta final de l'edició d'enguany. Van arribant notícies de germans de la comunitat del Casal que ja van retornant de les seves vacances. Aquesta setmana ja n'hi ha molts que reprenen el seu ritme laboral després d'aquest merescut temps de descans. Esperem que tots puguem retrobar-nos aviat i compartir les vivències de l'estiu.

En paral·lel, no puc deixar d'esmentar els germans del Pakistan. Terra abandonada pel món. Patiment que llegim a la premsa i que ens fa testimonis muts de tantes vides apagades, de tanta cruesa. Preguem per ells. Preguem pels governants. Que una espurna de fraternitat faci possible l'apropament entre els pobles i l'abandonament de tants recels per deixar pas a la justícia, l'estimació i la llibertat.

Avui no transcric l'evangeli sinó la segona lectura: He 12,5-7.11-13

"5 Germans, heu oblidat les paraules d'encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, 6 perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. 7 Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? 11 La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d'una vida justa. 12 Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, 13 i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo. "

"El Senyor corregeix el qui estima". Així hauria de ser i segurament és així en la mesura que ens posem a les seves mans.

Sabem del cert que és ben normal que un pare o una mare corregeixin els seus fills; no fer-ho seria abdicar d'una responsabilitat assumida en el mateix moment de la concepció. El pare/mare tenen el deure de fer créixer els seus fills no només físicament sinó humanament i espiritual. I això passa, sovint, per preveure camins, avisar dels obstacles, establir vies de comunicació, deixar caure i recollir després afectuosament...fer créixer els fills sobre roca ferma, per tal que la seva solidesa sigui suficient per una vida futura en autèntica plenitud. Malgrat la minsa acceptació dels fills davant les correccions paterno/maternes.

I, davant de Déu, tots nosaltres esdevenim els fills estimats. I ens descobrim, a voltes, reaccionant de la mateixa manera que els infants i els joves: Per què el Senyor ve ara a destorbar la meva pau? No em pot demanar alguna altra cosa? Que em demani el que vulgui...estic a la seva disposició..però aquesta cosa o aquesta altra..que no la toqui!

Ens sentim, davant de Déu, ben vulnerables. Una vulnerabilitat que prové d'una fe massa pobre, potser? Si la nostra confiança en el Senyor, si el nostre amor per Ell és autèntic, fort, profund...de què tenir por? Les correccions del Senyor, que se'ns fan evidents de manera ben insòlita tan sovint, podrien esdevenir un anhel en cadascú de nosaltres. El Senyor ens guia perquè el Senyor ens estima!! I que dediqui el seu temps i les seves forces per a nosaltres a mi ja em sembla una notícia meravellosa.

La imatge que teniu en aquesta edició de la diàspora és d'una fotografia que he fet aquest estiu. Ben simple però ben clara a la vegada: El camí el tenim ben assenyalat. Jesús, a l'evangeli, ens dóna el full de ruta. I nosaltres decidim si acceptem, de grat, créixer i viure en el Senyor sobre roca ferma.

I, en aquesta línia, us deixo una pregària de Sant Ignasi. Potser repetir-la pot facilitar que obrim del tot el nostre cor i ens deixem amarar per aquest amor sense límit que el Senyor ens regala cada instant.

Ànima de Crist, santifiqueu-me.

Cos de Crist, salveu-me.

Sang de Crist, embriagueu-me.

Aigua del costat de Crist, renteu-me.

Passió de Crist, conforteu-me.

O bon Jesús, oïu-me!

Dins les vostres ferides, amagueu-me.

No permeteu que em separi de Vós.

De l’enemic maligne, defenseu-me.

A l’hora de la mort, crideu-me.

I feu-me anar a Vós perquè amb els vostres sants us lloï pels segles dels segles. Amén.

Una abraçada!!

Montse

Des de la diàspora 7 i 8

Estimats!

Setena i vuitena edició Des de la diàspora! Dues en una perquè no m'ha estat possible mantenir la publicació setmanal. Avui escric una mica més breu- perquè escric des d'un ordinador del que només puc disposar durant una estoneta- després d'uns dies sense connexió. Aquesta vegada us escric des de la comarca de l'Alt Urgell; terra de cultiu, de ramaderia, de temps que passa poc a poc, d'aire ben fresc ( més aviat fred, aquest any!!), de passejades i de tranquil·litat. Espero que tots els qui formem aquesta comunitat estigueu descansant, gaudint, carregant energies...des d'allà on sigueu!!

Avui només us escric la cita l'evangeli de demà, dia 15 d'agost: L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU: Lc 1, 39-56. És el text que relata la visitació de Maria a la seva cosina Elisabet amb el preciós text del Magnificat.

Abans de començar: felicitats a totes les Maries, Assumptes, Assumpció..... Per molts anys! Que el testimoni de Maria sigui un model a seguir i a imitar.

Tant l'evangeli d'avui com el de la setmana passada trobo que contenen paraules en les que un pot quedar-se hores i hores assaborint, deixant ressonar, deixant-se amarar...Diumenge passat ens deien: "El Pare es complau en donar-vos el Regne" "On teniu el vostre tresor, hi tindreu el cor". I aquesta setmana trobem una dona, imatge de senzillesa, de disponibilitat, de docilitat. MARIA DE NATZARET. Una dona que ha estat la primera en donar-se de tal manera al Pare que a mi em deixa profundament impressionada. Es dóna fins a tal punt que és capaç d'acceptar la missió de portar un fill al món sabent que el seu camí serà ben dolorós. I això, les que som mares sabem més bé que ningú el que representa. Només una mare sap el que pot significar perdre un fill que ha nascut de les teves entranyes. M'equivoco? I, tanmateix, ella accepta i el seu cor se n'alegra: "El Totpoderós obra en mi meravelles".

El Magnificat és una pregària d'aquelles que ens caldria rellegir periòdicament. Cada paraula conté tanta força i profunditat que, en aquesta edició "Des de la diàspora" us convido a llegir algunes de les frases i a fer-ne una estona de pregària i meditació:

"La meva ànima magnifica el Senyor": La meva ànima...salta d'alegria en la meva trobada amb Jesús? Em sento ple de goig i d'agraïment per aquest Jesús que ha vingut a trobar-me?

"Ha mirat la petitesa de la seva serventa": Em sento, de debò, en petitesa? I el meu orgull? Les meves defenses?

"Derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res": Com és la meva pobresa i la meva humilitat? O bé estic sota l'esclavatge de la riquesa, d'un cert poder?

Maria ha cregut; ha cregut de debò. I ella sap la història de fidelitat i d'aliança que Déu ha establert amb la humanitat. Ella, que ha cregut de veritat, veu molt més enllà del que podem veure nosaltres. Experimenta l'Amor de Déu en una dimensió que, per a nosaltres, crec que és inabastable.

Que ressonin dins nostre les seves paraules, la seva fe. Demanem al Pare que ens ensenyi la ruta per creure i estimar com Maria ho va fer.

Una abraçada molt gran a tots!!

Montse

Aquí va l'evangeli, doncs:

Des de la diàspora-6

Estimats!

Sisena edició " Des de la diàspora!" i, amb aquest missatge, creuem l'Equador perquè són un total de 12 setmanes en diàspora. Com veieu, les edicions de la diàspora ja no "surten del forn" cada dissabte o diumenge perquè una servidora també està voltant per aquests mons de Déu i no sempre és fàcil trobar un ordinador amb connexió fàcil ni el temps per dedicar-m'hi amb la cura que es mereix. Per tant, a partir d'ara, seguireu rebent les edicions "Des de la diàspora" tan puntualment com em sigui possible però difícilment podrà coincidir en cap de setmana...una mica de paciència, doncs! Però no me n'oblidaré!!!

En una de les visites que he fet aquests dies, he descobert el Santuari del Sant Dubte, situat al terme d'Ivorra ( al bell mig de la Segarra). La seva història és ben curiosa però el que més m'ha cridat l'atenció és la imatge del Crist situat darrere l'altar. Pel que ens han dit, és fruit d'un projecte de final de carrera d'un estudiant. Us adjunto la imatge...és ben original i a mi m'agradaria saber què ens vol transmetre l'autor. A veure què us sembla a vosaltres!

I ara, en aquesta setmana amb sants ben coneguts: St.Joaquim i Sta.Anna, Sta. Marta i SANT IGNASI!! demanem que l'evangeli d'aquest diumenge que hem celebrat ens ajudi, ens orienti i ens il·lumini. La cita és Lc 12,13-21:

"13 Llavors un d'entre la gent digué a Jesús:
--Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.
14 Ell li respongué:
--Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?
15 Llavors digué a la gent:
--Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.
16 I els explicà una paràbola:
--A un home ric, la terra li va donar molt. 17 Ell pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" 18 I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, 19 i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
20 »Però Déu li digué:
»--Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?
21 »Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu. "

La vida d'un home no prové pas dels seus béns. Així és! Sempre, a l'estiu, tinc una sensació estranya. Per una banda, vaig rebent notícies de gent estimada que em comenta que tot va perfecte: el descans, la família, el turisme, les platges...i, enmig d'aquesta mena d'oasi, esgarrifa veure que el món segueix patint: Pakistán, l'incendi de Rússia, els cooperants de Mèxic, els segrestats de Mauritània, els qui estan rebent tractaments mèdics agressius....Els qui som enmig de l'oasi podem viure enlluernats; ens allunyem de la realitat i ens va quedant molt llunyà tot el que segueix passant al món. Ens aferrem al que tenim en aquest moment: " reposa, beu, menja i diverteix-te".

I no està gens malament descansar i divertir-se i gaudir de les vacances!! ( crec jo, vaja!) però a mi em passa que m'oblido una mica massa de tot...fins i tot la connexió a les notícies es torna una mica més "relaxada". Potser toca preguntar-se quins tresors són els que estem acumulant de debò. Què porto ara ja a les meves mans per oferir-ho al Pare...i no serà ni el cotxe, ni la casa, ni el compte corrent, ni els viatges turístics...Potser la pregunta és: ESTIMO COM JESÚS ENS HA ESTIMAT? CONFIO COM JESÚS VA CONFIAR? Mirem-nos les mans esteses i fem-ne pregària!

I ara, una mica més dels comentaris de la comunitat al "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?":

- Es maravilloso, es mi amigo incondicional y el que me ayda y enseña a amar cada día de mi vida.

- Aquell que m'ensenya el camí a seguir i a viure el projecte de Déu. Camina amb mi i davant de mi.

- Tu ets el que "ets sempre amb nosaltres", el que ens vas mostrant el camí, l'amic fidel, l'amic de TOTS els homes, dones,nens, de tothom. Tu ets AMOR.

- Jesús és exemple de vida, exemple d'amor.

- El que dóna sentit a la meva vida.

- Déu, que es féu home per amor a nosaltres

- Jesús és el model de vida que dóna sentit a tot i que omple el cor.

Que viure sigui fer-nos rics davant de Déu en tot allò que sigui agradable als seus ulls. Que la mesura de l'amor sigui un amor sense mesura!

Un petó!!

Montse