Informe missa dia 23 d'octubre

Estimats!

Seguim endavant amb aquests informes de les nostres celebracions de dissabte. Abans, però, m'agradaria fer un petit comentari sobre la història d'aquesta publicació. Em remeto a uns 3 o 4 anys enrere. Un dissabte - quan encara hi havia una missa per a cada comunitat - es va produir, entre els qui havien participat a la missa jove, un intercanvi de mails compartint i expressant com s'havia viscut la celebració. Va ser espai de pregària compartida. A partir d'aquella primera "reacció" ens vam adonar que tenia sentit seguir compartint l'Eucaristia al llarg de la setmana en un espai virtual que no té límits en l'espai... i d'aquí....a un blog que ja inclou els membres de la nostra comunitat que desitgen rebre la publicació. La història d'aquests informes és la història de la comunitat. Sense el grup de litúrgia que prepara els detalls de les celebracions jo no sabria què dir-vos; sense el prevere jo no podria parlar-vos del sentit de l'homilia; sense els músics no podria dir que a la comunitat hi ha vida; sense els pares i mares catequistes no seríem comunitat que atén els més petits; sense el CIM, els de l'ESO, les comunitats, les famílies, els de Confirmació, els UL, els de l'Espai Ignasià...no podria parlar de comunitat. Sense el Siscu o el Victor no funcionarien els micros i els aparells...i no podria escriure l'informe perquè no hauria pogut escoltar res. L'informe de cada setmana no és més que un exercici de contemplació, de pregària d'acció de gràcies que signo habitualment jo ( perquè tot escrit ha de venir signat) però que és de tots. Fet realitat entre tots. En cadascuna de les lletres del meu nom i cognom o del nom i cognom del Victor Jordà ( que també ha fet alguns informes!) hi ha el nom de cadascú de vosaltres. I potser faré l'exercici i tot...agafar la M de Montse i escriure tots els Marc, Maria, Marta, Mireia....agafar la A de Jordà i escriure tots els Anna, Albert, Antoni, Alex, Alexis...afagar la J de Jordà i escriure el nom de JESÚS. TOTS SOM EN ELL I A ELL LI DEVEM TOT EL QUE SOM.

O sigui que seria preciós afegir els nostres comentaris al blog i fer-nos presents en aquest espai virtual que no té temps ni espai ni frontera. Seguim, doncs!

I aquí l'informe d'ahir:

PREVERE: Alexis

SÍMBOL: Seguim amb la fossa a través de la que Jesús ens convida a posicionar-nos, a creuar-la per ser més a prop d'Ell. Ahir vam col·locar dues frases més extretes de l'evangeli del dia: "Ni sóc tampoc com aquest publicà" ( a l' esquerra) i "Sóc un pecador" (a la dreta).

MÚSICS: Xavier Fernández, Eugènia Alsina, Albert Mitjans i Carles Mitjans a les guitarres i una servidora als cants.

HOMILIA: Ahir, l'homilia de l'Alexis em va fer molta ràbia. Li hauria dit " de què vas?" " Si això diu l'evangeli...jo plego!"..bé, per ser justa en les paraules, no és l'homilia el que em fa ràbia en realitat sinó el mateix evangeli. Dos homes: un publicà i un fariseu. Tots dos preguen. El publicà, de vida ben allunyada de Déu, no gosa aixecar els ulls. En total humilitat només pot dir "sóc un pecador". El fariseu, complidor i teòricamet just, agraeix a Déu ser com és "no sóc com aquest publicà" i Jesús que diu "aquell qui s'ennalteix serà humiliat i el qui es penedeix,serà perdonat". Viatgem ara en el temps i anem a l'actualitat. L'Alexis deia ahir que aquesta és una història escandalosa i així és.

Imaginem que tots nosatres ens trobem aplegats en comunitat, en una de les nostres celebracions; nosaltres, que som gent que celebra la fe, que "compleix" o que ho intentem, almenys. Que fem campanyes de solidaritat i camps de treball...quina és la nostra pregària? Hi ha algú que, en el fons del fons, es presenti davant del Pare dient-li "sóc un pobre pecador?" i res més? Potser li diem això en alguns moments però alhora també li diem: "faig això i allò" dono el meu temps" " aporto una part del meu sou per als desvalguts" " a l'estiu me'n vaig al tercer món" " a la feina no faig altra cosa que transmetre l'evangeli"..."què més vols de mi si ja t'ho estic donant gairebé tot?"...."ja sé que sóc un pobre pecador però, Senyor, amb tot el que estic fent bé, oi que ja queda ben compensat?"

Imaginem ara que arriba, entre nosaltres, algun personatge d'aquests que ens causa rebuig per accions que hagi fet. L'Alexis parlava de Gil i Gil, Julián Muñoz....és igual, podem parlar també de caps de bandes de tràfic de nens o del mateix zelador d'un geriàtric que avui els diaris comenten. I aquests es presenten davant de Jesús dient, des del fons del cor, "sóc un pobre pecador" i ni tan sols aixequen els ulls de terra. Abatuts, miserables. I Jesús els perdona. I a nosaltres, ni cas.

Enteneu perquè em fa ràbia? De què va Jesús? Podem engegar-lo a passeig i aquesta és una de les opcions possibles. Però a mi aquesta escena em causa una atracció tremenda. Què m'està dient Jesús? És tan fort el missatge, és tan contundent que alguna cosa meravellosa per a mi deu estar amagada!

I la primera cosa és segurament que la meva autojustificació en tantes "obres" fetes em torna igual de miserable que tots ells. I he d'abaixar la mirada exactament igual. Perquè no es tracta de passar comptes d'allò que hem fet o que hem deixat de fer. No es tracta de valorar si la meva vida ha estat més o menys justa. Això no està a les nostres mans! Es tracta de presentar-nos davant del Pare amb les mans netes; sabent que els talents que hem rebut han estat donats per Ell i que la nostra missió és fer-los fructificar per retornar-los sense comparar-nos amb d'altres, sense mirar des de la superioritat d'altres, sense exigir a Déu que ens tracti diferentment a d'altres. La nostra relació amb Déu esdevé, doncs, una relació íntima en la que, abaixant els ulls, som capaços de dir-li "això he rebut de tu, a tu t'ho retorno. Sóc un pobre pecador i només demano, si és que puc, que acullis la meva mediocritat i les meves limitacions. He fet, Senyor, el que he pogut que sé que és ben poca cosa".

I el que faci Déu amb el Gil i Gil, amb el Julián Muñoz, amb el zelador, amb el cap de la banda de tràfic de nens...no és cosa nostra. Tots tenim les nostres misèries i jutjar les dels altres no fa altra cosa que fer que la nostra misèria sigui encara molt més gran.

Amics, a mi l'evangeli cada dia em provoca més vertigen. Però també sabem que Déu mai no deixa d'escoltar la súplica del qui s'hi adreça des de la senzillesa i la humilitat. Preguem, doncs!

Montse

Informe missa dia 16 octubre

Estimats!

Ahir, a l'Eucaristia del Casal, vam celebrar la vida! Inauguració oficial del curs 2010-2011, motiu de joia, de celebració, de visualització de la moltíssima vida i activitat que hi ha al Casal. Ahir hi érem tots. I alguns que no van poder ser-hi ens van fer arribar missatges de comunió amb nosaltres i amb la nostra celebració.

Al bell mig de l'estiu hi ha una nit màgica en la que es produeix un fenomen meravellós: les llàgrimes de Sant Llorenç. Si heu tingut l'oportunitat de veure-ho ( normalment des de l'alta muntanya), sabreu que enmig de la foscor de la nit, el cel s'omple d'estels fugaços que avancen d'un costat a l'altre trencant, de forma sorprenent, tota la foscor. Avui pensava que la missa d'ahir va ser una mica això. Enmig de la foscor d'un món tan necessitat de valors, de fe, de vocació, d'espiritualitat, la nostra celebració va ser un festival d'estels que il·luminen i que tenen la força d'omplir de llum tota foscor i d'arribar a tot arreu. La Resurrecció del Crist és l'estel que ens precedeix, en Ell som comunitat viva disposada a irradiar, a moure's sense vacil·lació en la foscor. Res no ens espanta perquè d'Ell ens ve l'ajuda i així ho vam escoltar en el preciós salm de la celebració d'ahir. Donem gràcies a Déu perquè ahir tots ens vam moure per fer-nos presents a la comunitat: jesuïtes, comunitats, Consell de Casal, monitors de Joves Loiola (catequistes de Confirmació i monitors de l'ESO), CIM, Espai Ignasià, Coordinació del Casal, famílies, Universitaris Loiola...i potser encara em deixo algú!! I també un bon grup de nois i noies de 3r i 4t ESO que acabaven les seves 24 Hores...ben esgotats i, alhora, amb la satisfacció d'haver participat en una proposta, que es fa des de Joves Loiola, als joves d'aquesta franja d'edat per convidar-los a seguir i descobrir Jesús en les seves vides a través del nostre Casal. "Al Casal, unim mans" era el lema de l'edició d'enguany. Em sembla just felicitar, des d'aquest blog, a tot l'equip de monitors de JL ( grup ESO) per aquesta iniciativa i per l'esforç, dedicació i vocació que comporta.

I aquí va l'informe d'ahir.

PREVERES: Alexis Bueno ( presidint), Llorenç Puig, Francesc Padrosa, Pare París i Joaqui Salord ( concelebrant). Per cert, li donem la benvinguda al Joaqui que ajudarà al Lau en la consiliaria de la Berchmans.Benvingut a casa nostra, Joaqui!

SÍMBOL: seguim amb el fil conductor de la fossa en la que ahir vam afegir la frase: "Fes-me justícia".

MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Victor Jordà ( bateria), Alex Miralles ( violoncel), Xavier Fernàndez, Ignasi Queralt, Tomàs, Eugènia Alsina ( guitarres) i una servidora als cants.

HOMILIA: El lema de tot el temps litúrgic que estem celebrant en aquests dissabtes és "Trobarà fe a la terra?". Això és el que tenim escrit- en unes lletres bem grans, damunt la fossa. I això és el que ahir vam escoltar a l'evangeli. S'acaba l'any litúrgic. A finals de novembre iniciarem l'Advent i l'Evangeli, de nou, ens tornarà a dir: Jesús és a punt d'arribar, vol ser entre vosaltres, té alguna cosa a dir-vos a cadascú de vosaltres. Em sembla que la pregunta de l'evangeli d'ahir és una pregunta que s'adreça a cadascú de nosaltres. Aquell que està a punt de venir de nou...trobarà fe en tu? Jo no sé a vosaltres...però a mi, la pregunta em tensiona. Perquè la fe la té aquell que ha experimentat la salvació ( recordeu l'homilia del dissabte passat?), aquell que - com el leprós- retorna a Jesús perquè es descobreix tan necessitat de Déu i tan pobre al seus ulls que no pot fer altra cosa que abaixar els ulls, obrir les mans i disposar-se a tot per Ell. Té fe aquell qui es posiciona al costat de la fossa dels qui primer es despullen de tantes superficialitats, seguretats, de petits o grans déus que portem a dins. Té fe aquell qui és capaç de mirar Jesús i descobrir que, en la seva mirada, hi ha les mirades de molts que viuen al fons de la fossa: els pobres, les dones i nens violats, els miners de l'Àfrica que són oblidats del món, els mutilats per les mines de Cambotja. Tenir fe és creure que Déu fa sortir de la fossa el qui es troba més al fons, més a les fosques....com l'estel fugaç que corre d'un costat a l'altre cercant irradiar on més solitud i silenci hi ha. Tenir fe és agenollar-se i pregar enmig de la nit fosca, enmig de la consciència de saber que sóc per a Ell i em dec a Ell. Per tant, dit tot això....jo resto emmudida davant la pregunta i aixeco, alhora, un clam per demanar-li al Senyor que em doni aquesta fe.

Que el curs que ahir vam inaugurar sigui, doncs, una explícita resposta per part de tots a la seva pregunta: trobarà fe al Casal? Pregunta més que suficient per fer-ne pregària aquesta setmana.

Un petó!

Montse

Informe missa 9 octubre

Estimats!

Ahir al matí pensava: " aquesta tarda hi haurà poc moviment...és cap de setmana llarg, molta gent serà fora...serà una celebració més familiar, més petita...". Quantes vegades m'he equivocat fent les meves "previsions mentals" i després m'he adonat que estava ben lluny del que la realitat semblava anunciar! Ahir jo no esperava res d'especial i ahir es va produir un miracle. El nostre germà Yeyu ha estat guarit d'un càncer que l'ha acompanyat durant els darrers temps. Encara recordo una de les seves pregàries en una de les nostres misses com un testimoni vivent del que és realment la fe...i ens va prometre una homilia!! L'espero amb moltes ganes! Ens toca, doncs, cridar ben fort que els miracles són possibles. I també ens toca reconèixer que la pregària de la comunitat és un clam al Senyor, que Ell escolta i atén. Siguem justos i que el nostre clam sigui ara el d'agraïment al Pare.

I seguim ben ferms en la súplica de la nostra comunitat perquè també el Senyor ens concedeixi un altre miracle: la guarició de la malaltia que està vivint el Marc Vilarassau sj., gran amic de l'Alexis.

Yeyu: no sé si t'arriba aquest missatge però et demano un temps de la teva pregària pel Marc. Tu sabràs, més que molts de nosaltres, adreçar-te a Ell i saber què dir-li, com dir-li, com suplicar-li. Que el Pare Arrupe, a qui el Marc té gran devoció, intercedeixi per ell.

També ahir a la tarda, el grup de músics es va reunir per preparar un repertori ben ampli sota la direcció de dos mestres en la música: Xavi Casanovas i Xavier Fernàndez, que en saben moltíssim i que treuen el millor de tots. I amb uns arranjaments molt ben treballats per part del Luis Jordà que promet molt!!! Enhorabona per la feina, per aquesta vocació posada al servei de la comunitat.

Aquí l'informe d'ahir:

PREVERE: Alexis Bueno

SÍMBOL: la fossa segueix recordant-nos on ens hem de posicionar. Ahir vam col·locar la frase "On són els altres?" ( a l'esquerra, allunyat del Senyor) i "la teva fe t'ha salvat" ( a la dreta, al costat del Senyor).

MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà ( bateria), Ignasi Queralt, Maria Semur, Xavier Fernàndez i Albert Mitjans ( guitarres) i una servidora, al micro.

HOMILIA: L'evangeli ens parla de la guarició de 10 leprosos i només un d'ells retorna a Jesús per agrair-li. On són els altres? -es pregunta Jesús. I li diu al que s'ha apropat "la teva fe t'ha salvat". El que està clar és que, insisteixo, els miracles són possibles; i com ja he escrit a l'inici, no només en l'època de Jesús sinó en la nostra! No hem de tenir por a demanar-los, no hem d'abdicar de fer-ho pensant que no servirà de res perquè Déu ens escolta i respon a la seva manera! Que no coincideix sempre amb la nostra manera o amb el que nosaltres desitgem. Deixem-nos a les seves mans en plena confiança. Tanmateix, de vegades, la guarició no passa per la part física i, en canvi, sí que es produeix miracle igualment en la mesura que la persona viu la seva fe amb tanta fermesa que se sent guarit interiorment: SALVAT! I, encara que ben sovint no comprenem situacions de dolor, de malaltia, de mort...el que és més profund és l'experiència de fe viscuda. Només un leprós, dels 10 que van ser curats per Jesús, retorna a Ell perquè la seva fe l'ha salvat. No ha estat salvat per la guarició de la lepra. Ha estat salvat perquè retorna a Aquell que li ha donat la vida, que li ha donat TOT. I aquesta és, sens dubte, una Bona Notícia.

POSTMISSA: uns pocs han compartit estona de conversa i sopar distès.

Mantenim-nos en la súplica per fer realitat els miracles. Agraïm al Senyor la vida del Yeyu. Que el Pare Arrupe escolti el nostre clam.

Una abraçada!

Montse

Informe missa 2 d'octubre

Estimats!

Algú ha experimentat mai que Déu es fa evident a la pròpia vida? De vegades, anem tan atrafegats - fins i tot fent de catequistes!- que no arribem a percebre que Déu és davant nostre, a tocar, i que ens sosté i ens dóna vida. M'adreço a vosaltres, avui, des d'aquest sentiment. Alguna cosa meravellosa s'està produint a la nostra comunitat. Respiro una mena "d'intensitat" en les nostres celebracions de l'Eucaristia que afecten fortament el pensament, la reflexió, el sentiment, el cor..la vida!

La nostra realitat eclesial la veiem sovint amb una certa desesperança: esglésies sense jovent, sense infants; eucaristies de vegades massa poc cuidades, paraules i litúrgies difícils de comprendre....i tantes persones que tenen ben minsa, en el seu interior, una flama que desitja créixer però que no sap com ni per on ni de quina manera....quanta pobresa espiritual!

No és, doncs, un miracle el que estem experimentant a la nostra comunitat? Ple a vessar, infants, joves, grans, avis....arribant a la celebració des de camins diferents: CIM ( que avui ha començat de nou! Quin goig!), famílies, comunitats ( aprofitem per desitjar que la trobada de la Berchmans, per la que hem pregat, hagi anat molt bé!), espai ignasià, joves de l'ESO, Confirmació, monitors, catequistes, pares i mares. Camins que es troben en un mateix centre i que parteixen d'un mateix centre: l'Eucaristia, aliment que ens vivifica i que ens compromet en tot i per tot. Crec que l'Esperit bufa entre nosaltres, crec que aquesta intensitat de la que us parlava deu ser el Senyor mateix que es troba ara i aquí, des de la seva Creu, estirant els seus braços perquè ens hi agafem i allarguem el seu testimoni i el seu missatge al carrer, a la ciutat, a la feina, al col·legi...a tot arreu. El Senyor ens compromet a això. Ens crida a això. I el miracle que s'està produint en aquestes eucaristies només té sentit i valor en la mesura que irradia llum cap a enfora i il·lumina aquell que es troba enmig de la seva pobresa personal...Siguem doncs els braços oberts del Crist per als altres i acollim també nosaltres els braços d'aquells que tenim al costat atenent la nostra pròpia pobresa.

I, breument, aquí l'nforme:

Preveres: Alexis Bueno ( presidint) i Llorenç Puig ( concelebrant)

Símbol: sota el lema "trobarà fe a la terra?" avui hem afegit a la fossa la frase "Augmenta'ns la fe".

Músics: Luis Jordà ( saxo), Rubén Garcia, Elena Casado, Albert Mitjans i Tomàs ( guitarres) i Xavier Fernàndez ( dirigint cants)

Homilia: L'evangeli d'avui, Lc,17,5-10, ens crida a viure la vida gratuïtament, agraïdament. Se'ns ha parlat de situacions, a través d'uns exemples preciosos i molt vivencials per part de l'Alexis, que segurament tots hem viscut en algun moment de la vida. Situacions en les que hem experimentat que aquell que tenim al costat es fa present per sostenir-nos i per treure'ns de la foscor, del patiment..si més no, per abraçar-nos i compartir el pes del que ens afeixuga. Experiència de ser salvat. Estic convençuda que, en aquest moment de l'homilia, tots hem fet presents rostres, moments ben preciosos davant dels que prens consciència de tot el que hem rebut, de tot el que se'ns regala a cada instant....de tot el que tenim pendent d'agrair i de donar! I Déu mateix fa exactament això amb cadascú de nosaltres: sempre HI ÉS. No calen paraules. La presència ja ho és tot en els moments més essencials de la vida. Déu salva. Sintonitzem, doncs, amb aquest record del Déu que tenim ben dins nostre i seguim celebrant-ho fent-ne memòria amb el pa i el vi; Cos i Sang de Crist lliurat per nosaltres.

Postmissa: un bon grup de joves han seguit compartint comunitat en aquest espai de la nit. Potser algú s'anima a escriure'ns, en aquest blog, què han fet avui!

Que el Senyor ens segueixi il·luminant i acompanyant en aquest miracle de les Eucaristies que estem celebrant. Que vivim, doncs, reconeixent humilment que la vida que tenim no és pas nostra sinó que l'hem rebuda...per donar-la i fer-la fructificar!!

Un petó i bona setmana, germans!

Montse

Informe misses dia 18 i 25 setembre 2010

Estimats!

Seguim amb el sistema del blog per continuar la tramesa de missatges a la comunitat! La diàspora s'ha acabat! Ja fa dos dissabtes que ens retrobem de nou per celebrar i compartir la fe. Quin goig i quin regal de Déu! Us demanem disculpes per no haver fet la publicació de l'informe de la setmana passada. Engegar el curs és una mica difícil i el temps se'ns ha tirat a sobre. Faig avui un resum del que han estat aquests dos dissabtes i, a partir d'aquí, intentarem continuar amb la publicació setmanal dels informes.

PREVERE: Alexis Bueno

SÍMBOL: una fossa immensa en la que cada setmana s'hi col·loca una frase de l'Evangeli. I tot sota el lema "Trobarà fe a la terra?"

MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta), Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà ( bateria), Eugènia Alsina, Maria Semur, Ignasi Queralt ( guitarres) i una servidora als cants.

HOMILIA (reescric anotacions fetes per l'Alexis): El dissabte 18 ens trobàvem davant d'una paràbola una mica estranya: com és que el Senyor lloa aquell que sembla corrupte? Ha malversat els béns del seu amo, i ara sembla que està fent un frau en les factures que els clients tenen amb el seu amo... Cal tenir en compte que aquest administrador dolent, en aquest punt no és corrupte, ja que està esborrant la seva pròpia comissió.El que el Senyor lloa és l’habilitat amb la riquesa enganyosa... habilitat que és prendre consciència de qui és ell, què ha fet, i què li espera... Però el sentit profund al qual se’ns convida, quin és?: Se'ns convida a prendre consciència que nosaltres també som administradors infidels d’una cosa molt més important! La gràcia de Déu, els seus talents. I que també estem a punt de ser cridats a judici. I la longitud de la vida que tenim ara no depèn de nosaltres! Darrerament hem estat testimonis de dues situacions ben doloroses: la pèrdua sobtada de la Maria Carreras, i la mort sobtada de la Núria que tot just estava a punt de néixer a la vida. El judici serà un Judici de misericòrdia: Què hem fet amb el que hem rebut?

El dissabte 25 ha estat continuació de la reflexió iniciada el dia 18. Hem destacat la frase de l'evangeli: Una fossa tan immensa!. Un Evangeli dur que empalma amb la fossa que hem dibuixat, i amb la pregunta inquietant del principi: “trobarà fe a la terra?”, “estaré en el costat correcte de la fossa quan arribi el moment?”.Com serà en la fi dels temps? No sabem. Però sí sabem que s’il·luminarà la veritat sobre la nostra vida... la nostra vida d’ara.I el cert és que aquesta “fossa immensa” és ja la nostra fossa d’ara: la fossa que a mi em separa de Déu! Imaginem la situació que un pidolaire entrés per la porta del casal: primer hauria de superar el “filtre” de la recepció... i ens incomodaria! Ja no diguem si comencés a mirar els nostres sacs. Davant dels pobres que ens puguin “incomodar” tenim raons, arguments... tenim una feina... no em puc portar a casa a tot pobre que trobi pel carrer!

La fossa em separa de Déu mateix! La fossa tan immensa és el nostre punt de partença. No és visible, però és la realitat més fonda de la nostra vida. El “judici final” no farà més que il·luminar el que en vida s’ha anat cavant.... naixem en un món dividit, ple de murs, barreres, algunes ben subtils: d’una mirada ja sabem si aquest home, o jove... és “com cal” o no, dels meus o no, me’n puc fiar o no.... La fossa que fem més gran cada dia per la nostra indiferència ens separa dels pobres... ens separa de Déu mateix! Les nostres decisions van esdevenint irrevocables. Trobarà fe a la terra? Podem tendir ponts? l'Alexis ens ha parlat d'una intuïció ben preciosa: El Crist va ser crucificat en el centre de la Fossa. Per tal que els seus braços fessin de pont. Va ser tret fora de les muralles de la ciutat, com una darrera crida de Déu als qui s’emmurallaven, per dir-los que fora de la muralla, entre els leprosos, els esperava.

També ahir es va fer una pregària pel Marc Vilarassau. Jo imaginava aquest Crist crucificat enmig de la fossa amb els braços estesos i pensava que, en aquests moments, aquest mateix Crist abraça fortament el Marc. Seguim pregant i demanant un miracle. Que el Pare Arrupe, a qui tanta devoció té el Marc, intercedeixi per ell i li retorni la salut.

Preguntem-nos aquests dies: Quan vingui Jesús, trobarà fe a la terra?I el Casal Loiola, i totes les nostres activitats... són bona notícia per als pobres? Som un pont en la Fossa? I diguem-nos a nosaltres: "trobarà fe a la terra"? Trobarà en tu algú que l'espera, algú que el considera realment el seu Senyor?

Una abraçada!

Montse

Des de la diàspora-12

Estimats!!

Dotzena i última edició Des de la diàspora! Acabem aquí el camí recorregut al llarg de l'estiu. Un camí en el que hem pogut resseguir els textos de l'evangeli; hem pogut estar units com fem cada dissabte: celebrant i pregant amb les nostres mirades posades, exclusivament,en el Senyor.

En aquestes 12 edicions Des de la diàspora tots ens hem fet presents: llegint, pregant, meditant, comentant...Ha volgut ser una eina de tots i per a tots. És la comunitat sencera la que prega a través d'aquest blog. És l'estima per la centralitat d'aquesta trobada comunitària dels dissabtes el que ha fet possible l'edició d'aquest estiu. Darrere d'aquesta iniciativa hi ha, doncs, l'impuls d'una comunitat viva. Som tots els qui l'hem fet possible. Que l'Esperit segueixi infonent força a aquesta comunitat.

I ara, l'evangeli del dia: Lc 15,1-10 ( o més llarg Lc 15, 1-32). Us escric la versió breu.

1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 --Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7 »Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
8 »O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? 9 I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

D'aquest evangeli em quedo amb la primera frase. Visualitzo l'escena i penso: Mira que curiós! Els més desgraciats són els qui s'acosten a Jesús; s'acosten TOTS. I els qui, aparentment, compleixen i són rigorosos amb la Llei, murmuren i s'ho miren tot una mica de lluny..i amb sorna.

Intueixo que només aquesta primera frase ja està molt carregada de sentit i de missatge per a nosaltres. S'acosta a Jesús el necessitat; no vol perdre ni un detall de la Paraula de Jesús aquell que viu en la humiliació. No hi ha, per a tots aquests, ni un instant de dubte. L'adhesió a Jesús és total. La fe és immensa. La resposta al Senyor és absoluta. Se sent cridat el desvalgut. Se sent estimat el rebutjat. Se sent interpel·lat el sense nom.

I, mentrestant, una colla de fariseus s'ho miren i murmuren i s'escandalitzen. És tan gran la seva mediocritat que no veuen res, no senten res. No hi ha necessitat de Jesús. No hi ha necessitat d'assaborir la misericòrdia del Pare. Perquè, en realitat, no viuen per al Pare ni en el Pare. No viuen més enllà d'ells mateixos.

Al publicà, al pecador....què li queda? En què es pot complaure si mira la seva pròpia existència? En res. I des d'aquest "no tinc res" i "no sóc res" és capaç de posar-se a les mans d'Aquell que dóna la vida per tots nosaltres.

On ens col·locaríem nosaltres? És massa agosarat dir que, segurament, el nostre "no sóc res" encara es troba massa lluny? Inimaginable, fins i tot? Tant que necessitem refugiar-nos en les nostres seguretats; tant que necessitem l'aprovació dels altres....Què ens cal per abandonar-nos totalment al Senyor? Per saber-nos tan adherits a Ell que ens posem del tot a les seves mans?

Així ens espera Jesús, des de la sezillesa més gran, des de l'actitud del qui ho viu tot com un regal donat tan gran i tan immens que no pot fer altra cosa que agrair, respondre, escoltar..abandonar-se als braços del Senyor. I, aleshores, hi haurà una gran alegria al cel.

I ara, els darrers comentaris a la pregunta: "i vosaltres qui dieu que sóc?"

- recer per l'avui i esperança per demà.

- És el company, el motor, el sentit.

- El meu amic que, de vegades amb entrebancs, em dóna força per seguir. Li dono gràcies.

- L'Amor.

-La única certeza, el compañero, el refugio necesario.

- En qui confio.

- Aquell qui ho ha donat tot.

Que la nostra pregària esdevingui una súplica al Pare: Senyor, poso la meva fragilitat i la meva petitesa a les teves mans.

I FINS DISSABTE VINENT!!!! 19:30h al Casal!

Un petó!

Montse

Des de la diàspora-11

Estimats!

Onzena i penúltima edició Des de la diàspora! Aquests darrers dies ja hem encetat algun contacte amb el Casal; la maquinària es comença a activar; se sent, de fons, el so d'una mena de tren ( AVE com a mínim!) que engega motors i que va agafant velocitat sense aturador!! Ja es va fer la primera reunió de l'equip de monitors de l'ESO; segur que els del CIM ja van preparant el seu calendari del curs; l'equip de litúrgia també està a punt de fer alguna trobada...i molts d'altres que ben segur ja heu començat. Endavant, doncs, amb força, il·lusió i vocació renovades!! I, per cert, ahir es van casar dos membres de la comunitat: la Rosa Coma i el Xiscu Bassas. Moltes felicitats a tots dos! Dipositem a les mans del Pare tota la seva vida i el seu amor. I li demanem que els acompanyi en tot el que porti el seu camí en comú.

I sense més preàmbuls, l'evangeli del dia: Lc,14,25-33

"25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
26 --Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.
28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."
31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.
33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu."

Evangeli ben conegut; si més no, un parell de frases que segur que hem sentit tantíssimes vegades...i segueix en la línia de provocació que us comentava la setmana passada, diria jo. Evangeli que ens parla de seguiment de Jesús. Seguir-lo vol dir donar-ho tot. Entregar-ho tot. Estic pensant que si llegir aquest evangeli suposa notar un cert pes a l'ànima, potser ens cal redirigir la mirada, el cor i el pensament. No crec que Jesús ens estigui demanant una heroïcitat en el sentit de dir que seguir-lo és assumir una càrrega feixuga per a tota la vida. Jo més aviat crec que ens parla de fidelitat. Una fidelitat al seu projecte - que és el projecte de Déu-, una fidelitat a la seva Paraula i a la seva manera de viure. Una fidelitat que no viurem com un pes a l'esquena sinó com a experiència d'una felicitat fonda, plena.

Gosaria dir que aquest redirigir el cor i la mirada i el pensament parla d'enamorament: un cristià viu enamorat de Jesús. I des d'aquest sentiment tan intens és capaç de donar-se del tot, confiar cegament, desitjar viure per a Ell i amb Ell. Fer-lo centre de la pròpia vida. I el seu Amor, ben arrelat en cadascú de nosaltres, ens farà viure en plenitud estimant tot i tothom.

I ara, uns quants comentaris més a la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?

- Un germà gran que ens protegeix de tots els mals, ens acompanya en tot moment, ens uneix en comunitat i ens diu que prediquem i ajudem.

- Aquell que sempre està al meu costat i en qui puc confiar.

- Llum

- Tot!

- El Pare, gran flama de l'Esperança. Allò únic que necessitem per poder tirar endavant.

- Principi i Fi de totes les coses, la teva vida va donar sentit a les nostres.

- Un desconegut perquè tot i que truques a la porta amb insistència, jo no l'obro.

- Es un amigo. ¡ está siempre a nuestro lado! Es el Hijo de Dios. Es el marginado, es sencillo, es amor.

Que els nostres cors se sentin enamorats de Jesús. Que tot el que estimem i vivim brolli d'aquest Amor ofert i regalat a tots nosaltres.

Un petó!

Montse