dijous, 25 d’abril de 2013

Eucaristia dissabte 20 d'abril


Amics,

Us enviem un resum del que va ser la celebració del dissabte passat. Eucaristia molt viscuda, molt alegre, vibrant!!! Ens acompanyaven una vintena de músics del grup Gamma ( alumnes de Jesuïtes Sarrià que col·laboren en la dinamització musical de les eucaristies escolars). Aquest grup, sumat a la força dels nostres músics, va donar un resultat absolutament espectacular. Molta joia i molta vida!! També hi eren presents un bon nombre de joves que venien d'un voluntariat.

Com anem fent aquestes setmanes pasquals, iniciem la celebració amb un pregó i una imatge que ens ajuda a entrar en el sentit de les lectures del dia.

"L’evangeli d'avui ens crida a una nova conversió, una nova alegria: Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria de l’esperit sant. No és una alegria inconscient ni gratuïta. És l'alegria que prové de la resurrecció. Una alegria solidària amb tot el patiment del món, que sap que la mort, el dolor no tenen la darrera paraula".



PREVERES: Jaume Flaquer i Enric Puiggròs


MÚSICS: Carme Grimalt, Xava Matabosch, Júlia Diaz, Marta Marcó ( guitarres), Alex Miralles ( violoncel), Marc Mitjans ( bateria), Lluís Jordà ( saxo), Laura León ( violí). Teníem també una flauta travessera i un clarinet i unes 20 guitarres més del grup Gamma.


HOMILIA ( transcrivim literalment):L’Evangeli de Joan és un text místic on Jesús no para de parlar però quasi no diu res, o diu pràcticament una sola cosa que va repetint de diverses maneres: Jesús i el Pare són u, els deixebles són u, els deixebles i el Crist estan units, i en la mesura que estan units amb el Crist, estan units també amb el Pare. És el mateix missatge que trobem al capítol 15, en la paràbola del cep i els sarments.
Es dóna allò de “los amigos de mis amigos son mis amigos”. Doncs, aquells que estan units amb Jesús estan units també a Déu Pare. I per tant aquells que se semblen al Fill, a Jesús, se semblen al Pare, perquè el fill és la imatge visible del Pare. Aquest joc de miralls i de comunions és possible pel do de l’Esperit, que és el vincle d’unió entre Jesús i el Pare, entre nosaltres i el Fill, i també entre els membres de la comunitat cristiana. És un do que es rep als peus de la creu, en forma d’aigua i de sang sorgits del costat del crucificat.
Avui tenim un fragment del discurs de Jesús sobre el Bon Pastor, concretament al final del relat situat al capítol desè de l’evangeli de sant Joan. Se’ns diu que Jesús com a bon pastor crida a les ovelles... i això ens recorda a la crida del deixeble estimat quan eren les 4 de la tarda. I Jesús crida a les seves ovelles pel seu nom (perquè les coneix): com ho fa amb Natanael sota la figuera (i aquest astorat li pregunta: de què em coneixes?).
Tot el camí de seguiment és un camí per tal que les ovelles coneguin el seu bon pastor. I què han de conèixer d’ell?: és un procés de descobriment de la seva identitat, que ell prové de Déu i que Déu i ell són u. A l’Evangeli de Joan la pregunta per la identitat de Jesús és constant. Es pregunten els jueus: Com pot ser el Messies si “sabem d’on ve”, si “coneixem el seu pare i la seva mare”...? Però en realitat no saben d’on ve, perquè ve de dalt, del Pare.
És així que Jesús va guiant les ovelles per donar-los vida eterna. “Elles em segueixen” diu el text. ¿Com i on els dona la vida eterna? Jesús les guia fins el peu de la creu, essent les ovelles representades per Maria i pel deixeble estimat. Allà reben la vida eterna en forma de bateig de l’Esperit amb l’aigua i la sang que surten del seu costat traspassat. D’aquesta manera és compleix el discurs de Jesús a Nicodem (Jn 3) on el convida a néixer de nou, no tornant a entrar en el ventre de la mare, sinó naixent de dalt. Les ovelles, conduïdes a les font d’aigua viva que són l’aigua i la sang que cauen de Jesús crucificat (de dalt) neixen així a la vida eterna. Passen a semblar-se a Jesús i així se semblen al Pare. L’anyell immolat és mirall per les ovelles...

Que l’Església pugui viure aquesta unitat entre els seus membres, unitat amb Jesús i amb Déu Pare.

Bona setmana a tots!

Casal Loiola

dimecres, 10 d’abril de 2013

Missa dia 6 d'abril de 2013


Amics!

Bona Pasqua! Dissabte passat moltíssims ( CIM, el grup DISTRETS, el GRUP FIX d'ESO-Batx) ens vam aplegar per celebrar la primera eucaristia després d'haver viscut a fons la Setmana Santa en diversos indrets. Aquest temps pasqual ens  convida a aturar-nos en un nou lema que ens acompanyarà al llarg d'aquestes setmanes:"JO FARÉ QUE TOT SIGIUI NOU". Aquesta és la invitació per aquest temps: Jesús Ressuscitat ha tornat de la mort a la Vida. Ha fet que tot sigui nou, que tot prengui una altra dimensió. Començàvem la celebració amb una monició d'entrada:


"Benvolguts i benvolgudes. En aquest segon diumenge (dissabte) de pasqua, Déu ens aferma que farà que tot sigui nou, que el regne no és un món distint, ni aliè; sinó un món totalment nou. Avui us convidem a pregar per allò de nou que té la nostra fe i la nostra manera de creure.
Reflexionem i mirem dins nostre el treball que anem fent des de la nostra fe: la maduresa que es va aconseguint amb el temps i la dedicació que fem des de la nostra vida i des de la nostra comunitat a construir el regne de Déu.
No parlem d’una experiència de fe distinta, ni diferent sinó de transformar allò vell i desgastat en quelcom nou. Tenir fe és donar un sentit radical dins de la vida i és creure que cadascú de nosaltres tendim i caminem cap a un futur de trobada i realització dels esforços que ens mouen interior i exteriorment.
Ens posem dempeus..."


PREVERES: Llorenç Puig, Enric Puiggròs i Joaqui Salord.
MÚSICS: Marc Mitjans (bateria), Laura León (violí), Lluís Jordà(saxo), Carme Grimalt, Lluís Busto, Marta Marcó, Xavi Matabosch, Ignasi Canela, Josep Canela (guitarres) i una servidora als cants. I no oblidem l'ajuda del Victor Ribas en el muntatge del so i l'Abel Chías en l'elaboració del PPT de cada setmana.
LECTURES:
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,12-16)
Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble. Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó. Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis. Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb les lliteres perquè, quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones molestades per esperits malignes, i tots recobraven la salut.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,9-11a.12-13.17-19)
Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats.» Vaig girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava, i vaig veure set lampadaris d’or, i enmig dels lampadaris algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or.
En veure’l vaig caure com mort als seus peus. Ell posà sobre meu la mà dreta i em digué: «No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, tot el que vegis, la situació present i la que vindrà després.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»
Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

HOMILIA (transcrivim literalment les paraules del Llorenç): La setmana passada vàrem celebrar el fet de la Resurrecció del Senyor. Vàrem fer una vetlla ben tranquil·la i profunda on vàrem celebrar la vida i la Resurrecció del Senyor. I hem tingut aquesta setmana per anar contemplant i aprofundint aquesta realitat tan forta i sorprenent que és la resurrecció del Senyor. Avui l'Església ens proposa que veiem dues dimensions que la resurrecció de Jesús té per a nosaltres: la dimensió comunitària, i la dimensió missionera.

1) La dimensió comunitària:

En poques paraules sant Joan ens mostra el que és una comunitat en desolació: plens de por, protegint-se, a la defensiva (amb la porta tancada), tancats en si mateixos... Un se'ls pot imaginar mirant-se uns als altres, en un cercle buit, sense saber què fer...
I després se'ls veu plens d'alegria, enviats en missió, i comunicant la bona notícia: “Hem vist el Senyor!”. I els veurem encara més valents després anunciant la Bona Nova als jueus i els romans...

Què ha passar entre mig? Què ha provocat aquest canvi?

En primer lloc, una condició de possibilitat per la resta: estaven reunits! Tomàs no hi és, amb el grup, i no es creurà el que li diran.
Sí, la comunitat és condició de possibilitat per la vida cristiana, per l'experiència fonda i real de Déu. En solitari és clar que un pot fer camí, però la comunitat és el lloc natural on es viu, se celebra i es creix en la fe. És el lloc natural on la fe es pot desenvolupar. Tomàs no hi és. I no creu.

En segon lloc, la comunitat ha de tenir un centre, i aquest centre és Jesús. Ell entra i es posa al mig... En una altra ocasió (Mt 18, 1), Jesús posarà al centre de la comunitat un infant, un petit, per dir-los que la comunitat ha de ser senzilla, i que ha de ser acollidora dels més petits... Per tant, al centre de la comunitat estan només Jesús i els més petits. No els nostres egos, no les nostres ambicions o desigs de figurar i 'de fer la nostra'... El centre de la comunitat és Jesús i els més petits, amb els que s'identifica (cf. Mt 25: “el que feu a un d'aquests petits, a mi m'ho feu”).

En tercer lloc, la comunitat és una comunitat reconciliadora, que té l'encàrrec de reconciliar. Reconciliar-se uns amb altres. Reconciliar les persones amb Déu. Reconciliar la humanitat amb el món, amb la natura. Una comunitat que rep la Pau del Senyor, i que és cridada a reconciliar. Jesús ja havia insistit en la importància del perdó incondicional, el perdó 'de debò', que tanca les ferides, que reconstrueix, que estableix ponts, que és pacient...: “quantes vegades he de perdonar el meu germà? Fins a set vegades? -No et dic set vegades, sinó setanta vegades set!”.

Una comunitat, finalment, enviada en missió. De seguida veurem un parell d'apunts sobre això, però abans, unes preguntes per examinar-nos en aquest dia:

  • quin paper juga la comunitat en la meva vida de fe i de compromís?
  • quin és el centre de les nostres comunitats, dels nostres grups? Ho són el mateix Jesús-el Senyor, i els més petits, els més vulnerables, els que no figuren...? Què centra i orienta la nostra comunitat...?
  • com treballem la reconciliació en sentit ampli en la nostra comunitat? Com és, o pot ser, una comunitat que reconciliï tantes realitats internes i del nostre món que estan ferides, que pateixen, que estan com esquinçades?

2) I aquí anem a la dimensió missionera de l'experiència del Ressuscitat:

Jesús, després de donar-los la pau, els diu una frase ben forta: “com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. No és només important l'enviament, sinó el com: “com el Pare m'ha enviat...”. Caram, què fort el que ens està dient Jesús amb això!

En primer lloc, ens convida a participar del seu procés que l'ha portat a l'experiència de que el Pare, el Déu de la Vida, el convida a treballar i viure per aquesta missió de vida, de servei, de 'passar pel món fent el bé i obrint camins d'esperança'. Jesús ens convida a reviure aquesta experiència de ser enviats.

Però a més, ens convida a ser enviats com Ell, és a dir, amb el seu estil, els seus criteris, les seves prioritats, les seves preferències, la seva mirada plena de misericòrdia... Per això és important conèixer cada dia més Jesús, la seva vida, el seu fer... per això és important aquest “coneixement intern de Jesús, enviat pel Pare per nosaltres, perquè més l'estimi i el segueixi” en els seus camins.

I acaba aquest evangeli d'avui, que conclou el de Joan, amb aquesta frase també ben lapidària: “tot això està escrit perquè cregueu que Jesús és el Fill de Déu, i havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. Tenir vida en el seu nom... què vol dir per a mi? Què significa?

No voldrà dir que estem cridats a viure des-centrats de nosaltres, viure amb el nostre centre no posat en el nostre ego, en els nostres criteris, desigs, ambicions, esquemes... sinó posant com a Centre de la nostra vida a aquest Jesús desconcertant i viu?
No voldrà dir que estem convidats a viure activament lliurats als altres, 'en el seu nom', gastant la vida perquè sigui Ell el protagonista, el que m'obri horitzons nous?

Que aquest “viure en el seu nom” ens inspiri en el nostre dia a dia, en la nostra 'vida ordinària', i ens obri nous horitzons. Que així sigui.

Abans de fer el cant final vam poder escoltar el testimoni d'alguns amics que van explicar com es va viure la Setmana Santa que es va celebrar al Casal Loiola. Primera vegada que el Casal obre les seves portes per viure aquests dies sants i que va ser tot un èxit!

Bona setmana a tots i totes!

CASAL LOIOLA