dissabte, 24 de juliol de 2010

Des de la diàspora-5

Estimats!
Cinquena setmana en diàspora! Demà els del CIM acaben els seus campaments i també m'han arribat notícies que el camp de treball d'Almería funciona genial. Quanta vida, quanta activitat i amb quina força seguim escampant el missatge de Jesús per tot arreu! I és que Jesús no fa vacances!! I nosaltres tenim a les nostres mans la seva invitació de portar el seu nom per tot arreu. En aquest sentit, aquesta setmana hem celebrat Santa M.Magdalena ( 22 de juliol); la dona que no va abandonar mai Jesús i que va restar al seu costat en tota la seva Passió. Que la fidelitat d'aquesta dona ens inspiri a tots.
I aquest diumenge: Sant Jaume, apòstol que va ser present en moments ben cabdals de la vida de Jesús. Felicitats a tots els qui demà celebreu el vostre sant!
I ara l'evangeli del dia és Mt,20,20-28:
20 Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. 21 Jesús li preguntà:
--Què demanes?
Ella li respongué:
--Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.
22 Jesús contestà:
--No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?
Ells li responen:
--Sí que podem.
23 Jesús els diu:
--Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.
24 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. 25 Jesús els cridà i els digué:
--Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 26 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, 27 i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; 28 com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.
En aquest passatge,Jesús anuncia la seva Passió i dóna un missatge ben clar a tots els qui es trobaven amb ell. Imaginem que fóssim nosaltres els qui ens trobéssim en aquesta escena: "qui vulgui servir que es faci el vostre servidor...qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau". Estaríem disposats a posar-nos d'aquesta manera els uns al servei dels altres? Seríem tan dòcils davant tot el que podria suposar donar-ho TOT?
M'agraden molt dues idees d'aquest passatge. La primera: "no sóc jo qui ho ha de concedir, sinó el Pare". Quantes vegades ens pensem que som nosaltres els qui hem escollit seguir Jesús. Quantes vegades hem pensat que donant-nos a la nostra comunitat, a les catequesis, al testimoniatge, als camps de treball, a les pasqües...ens estem guanyant el cel! I, en canvi, el gran misteri és que nosaltres no fem pas res de res. Déu mateix és qui ens ha donat el temps, el lloc, la vida, els dons, la flama de la fe, una crida a la que volem respondre però no som pas res i res és mèrit nostre. Déu ens porta de la mà. Som el que d'Ell hem rebut. I res més.
La segona idea: " qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau". A priori, la paraula "esclau" és ben colpidora. Però, de fet, des d'aquest esperit de SER EL QUE D'ELL HEM REBUT, l'esclavatge no és altra cosa que la donació màxima, el lliurament del cos, del cap, de l'ànima, de la vida. El tot per al meu Senyor. I, des d'aquest vessant, el terme "esclau" pren una nova dimensió; perquè fer-se esclau és tastar la proximitat del Regne, és deixar-se fer amb tanta generositat i gratuïtat que no es pot experimentar altra cosa que l'Amor en majúscula i l'agraïment per tot allò rebut. Ja ho deia Sant Ignasi: Preneu, Senyor, i rebeu tot el que sóc i posseeixo. Vós m'ho heu donat. A Vós, Senyor ho torno. Que així sigui!
I ara, més testimonis de la nostra comunitat responent la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?
- El Fill de Déu, fet home, que ens mostra el camí i ens ajuda a anar-lo fent dia a dia.
- Ets Aquell que m'il·lumina cada dia, m'escolta, m'acull, m'acompanya i em perdona.
- És el qui em fa viure la vida cada dia més intensament.
- Tu para mi lo eres todo; mi consuelo; mi alegría; la razón por la que sigo adelante a pesar de mis faltas, por la que me levanto después de tantas caídas y fracasos. Mi paz y alegría.
- El meu far.
- El motor de la meva vida. La força de l'Esperit.
Que Jesús, a través de Sant Ignasi, ens ensenyi a ser servidors!!! Agraïm aquesta setmana al Pare tot el que d'Ell ens ha estat donat.
Un petó!
Montse

diumenge, 18 de juliol de 2010

Des de la diàspora-4

Estimats!

Quarta setmana en diàspora!!! Ja fa un mes que celebràvem la darrera missa al Casal . Poc a poc, es va buidant la ciutat; la calor es fa cada dia més intensa i més feixuga. El ritme es va fent cada volta més lent...tot plegat, anunci del merescut temps de descans.
Ahir vam acabar la jornada amb la notícia de l'accident al Tibidabo. Una adolescent que no va sobreviure a l'impacte i uns altres dos que es debaten entre la vida i la mort. Per quanta gent aquest període d'estiu ja no és ni serà un espai d'oxigenació, d'agafar forces per recomençar de nou? La vida és tot un misteri i tot el temps que tenim és ja un temps regalat. Preguem per aquestes famílies que ara pateixen tant i visquem en l'agraïment profund d'aquest do tant immens de la vida que Déu ens dóna cada segon que passa.
I ara....l'evangeli del dia!
Lc 10,38-42
38 Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. 39 Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. 40 Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué:
--Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.
41 El Senyor li va respondre:
--Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.
Estic pensant que la lectura més ràpida que em suscita aquest passatge és dir que l'activisme i les urgències es fan perdre de vista el més important: escoltar Jesús. Sembla, a priori, que la reacció de Maria és ben oportuna. Però no em quedo gens tranquil·la amb aquesta interpretació. Marta i Maria ( potser eren les germanes de Llàtzer?) actuen de forma aparentment oposada.
Marta es mostra neguitosa, imparable en el desig de servir i atendre Jesús. Es dóna totalment a Ell per a millor servir i millor estimar. Però és Marta qui acull Jesús a casa seva.
Maria es col·loca als peus de Jesús, disposada a escoltar-lo. Es mostra disposada a rebre.
I Jesús tracta Marta molt afectuosament recordant-li que la millor part és la que ha triat Maria, malgrat el desconcert de Marta enfront la seva germana.
Trobo aquesta escena absolutament preciosa. I el que penso és que Jesús no li diu pas a Marta que ella estigui fent malament! Només li recorda el que és millor. I viure ESCOLTANT Jesús i DESITJANT REBRE d'Ell la seva força, el seu Esperit és el centre, la font única en la que podem saciar-nos. Maria tria aquesta part...però Marta és la que acull Jesús a casa i la que dóna el seu TOT per tal que Jesús es senti estimat, atès, cuidat...feliç.
Aquestes dues noies ens estan parlant a cadascú de nosaltres perquè ens parlen de REBRE i de DONAR. Primordialment, crec que se'ns diu que el nostre punt de sortida hauria de ser el REBRE: "Jesús, què em demanes? què esperes de mi? en què et puc servir? Per què m'has escollit? per què m'estimes tant?"
I, en segon lloc, des d'aquesta font primera, ens cal DONAR: " Quina actitud tinc envers els altres? Com sóc professionalment? Amb quina cura i delicadesa tracto els altres? Quin compromís tinc amb el meu món? A nivell social, polític, associacionisme, pastoral?"
Segurament, Marta i Maria ens estan convidant a viure des d'aquests dos vessants: rebo Jesús a la meva vida. M'aturo per escoltar-lo, al seus peus, amb un desig de fons que espera únicament escoltar la seva veu i sentir el seu amor. Em dono totalment als altres, impulsat per aquest Jesús que em parla i em demana ser testimoni seu en el món.
I potser...quan més rebem, més serem capaços de donar i quan més donem, més experimentarem el Regne rebut a mans plenes.
I ara.....uns quants testimonis més de la darrera missa del Casal:I vosaltres...qui dieu que sóc jo?
- Vull que siguis el centre del meu cor!
-M'agradaria que fos el motor de la meva vida i intentaré que sigui així.
- El meu acompanyant fidel, que m'estima en tot lloc i en tot moment.
- L'esperança; un motiu per seguir creient que un altre món és possible. "En tot servir i estimar"
-L'home que va viure a fons l'amor de Déu. El mestre que m'acompanya i en guia. L'amic incondicional. L'amor fet home.
-Nuestro hermano mayor, de nuestro Padre. "Lo que hagáis a cualquiera de vosotros me lo estáis haciendo a mi"
QUE APRENGUEM DE MARIA A REBRE I ESCOLTAR JESÚS POSANT-NOS ALS SEUS PEUS. QUE APRENGUEM DE MARTA A DONAR-NOS TOTALMENT I A SERVIR GENEROSAMENT.
Un petó a tots!
Montse

diumenge, 11 de juliol de 2010

Des de la diàspora-3

Estimats!
Tercer diumenge en diàspora! Avui els nostres germans del CIM han marxat ben d'hora al matí per iniciar els campaments: esperem i desitgem que els vagi tot molt bé! Que sigui per a ells un temps de trobada amb Déu a través de la bellesa de la natura.
Tenim també el Llorenç Puig i l'Alexis Bueno en terres africanes, al Txad, terra ben estimada per a molts dels qui som al Casal i on hi ha el Robert Nguewadjim que va venir a visitar-nos a la missa del Gall. I també un grupet al camp de treball d'Almería.També per a tots ells i per als joves que els acompanyen el nostre desig d'una estada ben maca, regeneradora, de trobada amb Déu a través dels rostres dels qui pateixen pobresa, guerra, dificultats.
D'altres potser han iniciat el seu període de vacances, en família o amb amics. Que el temps de descans sigui també moment de trobada amb Déu a través del silenci i la pau.I d'altres potser segueixen treballant. Que posem a les mans de Déu les nostres ocupacions laborals per esdevenir testimonis del Crist en tot allò que fem.
Segur que em deixo gent i projectes d'estiu ben interessants! Si voleu afegir comentaris al blog per ampliar, afegir...sentiu-vos ben convidats!! Jo inicio però això és de tota la comunitat!
I ara, l'evangeli del dia:
Lc 10,25-37
25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
--Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
26 Jesús li digué:
--Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
27 Ell va respondre:
-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
28 Jesús li digué:
--Has respost bé: fes això i viuràs.
29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
--I qui són els altres que haig d'estimar?
30 Jesús va contestar dient:
--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. 32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
37 Ell respongué:
--El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
--Vés, i tu fes igual.
L'homilia que he sentit avui , referent a aquest evangeli, parlava de compassió per als més desvalguts. Seguir el Crist vol dir viure totalment atent i lliurat a aquells qui més necessiten. Els abandonats de tot i de tothom. I així és! Però a mi em crida més l'atenció un altre aspecte que el capellà d'avui no ha citat en la seva homilia:
El qui s'atura a atendre l'home malferit és un samarità. Han passat de llarg un sacerdot i un levita. Han passat de llarg els qui són "oficialment" correctes i justos amb la Llei; els qui compleixen, els qui parlen de Déu, els qui teòricament, s'haurien d'haver aturat per ser coherents amb allò que representen o que prediquen.I, sorprenentment, s'atura el samarità; l'home que també ha patit una certa exclusió, l'estrany, el que no acaba de ser acollit ni respectat.
Jo, sincerament, sempre he pensat - i així ho dic als meus amics- que parlar és molt fàcil però que actuar i viure coherentment amb allò que diem...ja no ho és tant!! Quina lliçó tan preciosa que ens dóna el samarità. Ell no parla de la Llei, ni de Déu però sap aturar-se perquè va per la vida amb una actitud ben diferent a la que mostren els altres personatges. Ell no va només "veient" el que passa al seu voltant. Ell contempla, mira a fons i descobreix alguna cosa més profunda. Ell veu la necessitat de l'altre, el desconsol, el patiment. I la seva mirada, i els seus braços es converteixen en la mirada de Déu i en els braços de Déu!
La pregunta d'avui és, doncs: Com és la meva mirada? Parlo de Déu, sóc formalment correcte, compleixo, vaig a missa al Casal, em declaro cristià i, en canvi, no veig absolutament res?? O els meus ulls, els meus braços, el meu cos sencer es mou perquè Déu habita en ell? Ale. Reflexió servida.
I ara, unes quantes frases més d'aquella pregunta de la darrera missa: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? (per a fer-ne pregària, si us ajuda)
- Tú eres el camino, la verdad y la vida.
- Amor, pau, bondat, tendresa, confiança.
- El nostre cor.
- Tu ets aquell qui habita en l'altre.
- Jesús és el meu tot.
- Ets el Senyor!! El meu Senyor!!
I, una coseta més!!! En la línia de la diàspora-2....m'arriba un suggeriment per tal que la nostra pregària per als malalts sigui per intercessió del P.Pedro Arrupe. Seguim units, doncs, en aquesta pregària intensa que els del Casal i tants d'altres estem fent per demanar que un miracle sigui possible.
Un petó!!
Montse

dissabte, 3 de juliol de 2010

Des de la diàspora-2

Estimats!

Segona setmana d'aquesta edició "Des de la diàspora".

Hi ha setmanes en les que les paraules brollen amb facilitat, especialment quan el cor està ben alegre, ben ple...però aquesta setmana ha estat ben diferent. Ha estat, per a tots els qui estem vinculats a la Companyia de Jesús, una setmana estranya, de commoció: ens ha arribat a molts la notícia de la malaltia greu d'una persona ben estimada. I no cal publicar-ne nom ni detalls perquè sento que, en aquest moment, el més essencial no és pas informar sinó pregar.

Avui no us parlaré de l'evangeli; avui us vull parlar d'esperança, de fortalesa i de pregària.

Aquests dies pensava en aquest mail i sentia un desig molt gran de demanar-vos i convidar-vos a pregar tots en una mateixa direcció. A la nostra comunitat del Casal també hi ha qui pateix malaltia o qui acompanya la malaltia de persones properes. La malaltia ens recorda la nostra fragilitat, la nostra petitesa. Ens permet copsar, amb molta claredat, les nostres falses seguretats, les "idolatries" que seguim de forma ben esclava i que no fan altra cosa que privar-nos de l' encontre amb el Senyor, cara a cara, cor amb cor. La malaltia és una realitat que ens fa a tots exactament iguals, ningú no n'està exempt i, alhora, que poc preparats que estem per a l'acceptació, per a deixar-nos a les mans de Déu per rebre d'Ell la força, el consol, la pau.

Us vull demanar que, en la nostra diàspora, ens mantinguem ben units en la pregària per tots els qui estan patint malaltia, especialment per totes aquestes persones que coneixem i estimem tant.

Preguem per l'esperança: el Senyor no ens abandona mai. Que la limitació, el patiment, el dolor sigui viscut com un temps de gràcia; d'una proximitat tan íntima amb el Senyor que mai abans no s'hagi pogut experimentar.

Preguem perquè l'Esperit ens doni el do de la fortalesa: Als qui estan malalts, per mantenir-se en la pau interior i en el coratge de lluitar i no defallir. Als qui acompanyen els malalts, per mantenir-se en la paciència i la perseverança.

Preguem perquè la nostra pregària arribi amb força al Pare. Que el nostre clam de consol, força i esperança es faci present amb molta intensitat al cor dels qui més estan patint.

I vull recordar avui les paraules de Sta. Teresa: " Nada te turbe, nada te espante. Quién a Dios tiene nada le falta. Sólo Dios basta"....senzillament, impressionant. Tan fàcil d'escriure, i tan difícil d'aplicar i de creure amb radicalitat!!

Germans, iniciem junts la nostra pregària, cadascú des d'allà on sigui...jo crec en la força de la pregària. I vosaltres? I que Déu ens ajudi!

Un petó!

Montse

divendres, 2 de juliol de 2010

Des de la diàspora-1

Estimats!!

Amb aquest mail queda inaugurada l'edició "Des de la diàspora". Seran 12 missatges ( un per cada setmana del temps de vacances) a través dels que podrem seguir sentint-nos en comú-unitat malgrat la nostra diàspora per les distàncies geogràfiques i per l'aturada d'aquest merescut temps de vacances. Els destinataris d'aquesta edició som 134 persones!! Tots els qui ja heu anat rebent, al llarg del curs, els informes de les misses més tots aquells que en la darrera missa del curs, us vau voler afegir a la llista deixant-nos el vostre mail. En alguns casos, no ha estat possible afegir algunes persones perquè ha estat dificultós desxifrar algunes cal·ligrafies però crec que la majoria sí que hi sou. Si algú us pregunta perquè no rep mails...m'ho feu saber, si us plau! I per què "des de la diàspora"? Doncs, fonamentalment, per mantenir ben viu el nostre caminant: Jesús mateix que camina amb nosaltres i que, essent ara enviats arreu, diposita a les nostres mans la missió de portar la seva bona nova entre tanta gent diferent que trobarem al llarg de l'estiu. Anirem fent relectura de l'evangeli de cada diumenge...i tots els qui vulgueu aportar comentaris, reflexions..benvingut serà! Podem anar fent un "respon a tots" i sentirem que la comunitat del Casal té la força d'estar reunida i unida fins i tot en la distància!!

A la darrera missa del Casal se'ns animava a escriure en un full la resposta a la pregunta "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?". També aquests 12 mails serviran per recollir les respostes de cadascú, sense comentaris escrits, però sabent que la nostra resposta també és impuls per seguir celebrant, al llarg d'aquest estiu, l'Eucaristia allà on siguem. Segurament no trobarem fils conductors litúrgics com al Casal; ni els nostres músics, ni les homilies a les que estem acostumats...però Jesús sí que hi serà!!! i ens espera! Perquè més enllà de música, homilies o símbols, el més central és l'aliment que rebem d'aquest Jesús que ens estima i que camina amb nosaltres...la fe no fa vacances!! Vivim-la, celebrem-la i compartim-ho via mail o presencialment al setembre! Bé....m'ha sortit una introducció molt llarga...una és així de "rollista"...doncs aquí va l'evangeli d'aquest diumenge!


Lc 9,51-62

Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem. 54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: --Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? 55 Però Jesús es va girar i els renyà. 56 I se n'anaren en un altre poble. 57 Mentre feien camí, un li digué: --Et seguiré arreu on vagis. 58 Jesús li respongué: --Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. 59 A un altre li digué: --Segueix-me. Ell respongué: --Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare. 60 Jesús li contestà: --Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. 61 Un altre li digué: --Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva. 62 Jesús li va respondre: --Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.

La primera impressió que em fa aquest evangeli és d'un Jesús una mica dur en el seu missatge, o tot o res...em sobta. Però, de fet, mirant una mica més enllà, intueixo que ja al final dels seus dies, Jesús dóna un missatge clau: A Jesús no se'l pot seguir a mitges; d'alguna manera entenc que parla radicalment perquè seguir-lo i estimar-lo és una proposta radical. Jesús, la fe, la celebració d'aquesta fe poden ser una "activitat" més en la nostra agenda? Podem respondre al Jesús que ens toca el cor dient-li: sí,sí...ara vinc però espera que tinc un parell d'assumptes a resoldre?? Doncs, no, no podem..i en canvi, som tan fràgils i tan porucs que surten sempre aquests mecanismes de defensa que no ens deixen desprendre'ns de tot el que és superflu i que bloquegen el fet de contemplar tota la nostra vida des del seus ulls i des del seu cor. Aquest evangeli parla de vocació cristiana, d'experiència de sentir-se cridat i de desig de donar-se totalment. Veig que el nostre caminant comença molt fort..per ser la primera setmana, la reflexió està servida!


I ara...unes quantes respostes a la pregunta: I vosaltres..qui dieu que sóc??

- Jesús es mi fuerza, es mi Padre, es quién me dirige,me cuida, me ayuda,me protege. Jesús es todo.
- La encarnación del verdadero Amor.
- El germà, el caminant, el més proper. Qui em fa sentir fill d'un únic Pare.
- L'esperança
- L'eix de la meva vida.

Que Jesús ens il·lumini! Que obrim els ulls davant la seva invitació, sense pors i amb plena confiança! Un petó a tots!!

Montse