dijous, 21 de juny de 2012

Informe missa dia 16 de juny de 2012


Estimats!


Abans de començar, demano disculpes per la poca puntualitat dels informes setmanals. Per als qui ens dediquem a l'àmbit docent, el mes de juny és una mena de marató impressionant. Jo ho descric com viure un mes sencer enfilat al Dragon Khan sense haver demanat entrada!! En fi...fem el que podem,oi?

Dissabte passat..dia impressionant al Casal! Quanta gent, quanta vida, quantes coses a compartir, celebrar i agrair. Anem per passos:

- des del migdia, l'equip de monitors de l'ESO es trobaven ja per dinar plegats i per preparar la festa final que s'iniciava a les 17h.A aquella hora arribaven els nois i noies de l'ESO:joves que al llarg del curs han trobat al Casal un espai per créixer, per posar-se al servei dels altres i per tastar el que significa caminar en comunitat.
- Cap a les 17:30h arribaven una seixantena de joves de 4t ESO de diverses procedències per escoltar la invitació que fa el Casal de cara a la catequesi de la Confirmació.
El detall dels nens de la catequesi
tot cantant


- I a les 19:30h, després d'uns minuts repassant els darrers detalls de l'Eucaristia, inciàvem una celebració d'acció de gràcies per haver pogut compartir tots aquests anys amb l'Alexis que, com bé sabeu, emprèn el proper curs una nova missió a les terres de Ponent. No sabem encara si sospitava alguna cosa - segurament sí!- perquè la moguda de les darreres setmanes va ser impressionant! En qualsevol cas, va ser una Eucaristia viscuda en un profund agraïment i, sobretot, amb la certesa que, vagi on vagi, forma part de la nostra comunitat i el tindrem ben present sempre, com a amic i germà en la fe. També des d'aquest espai virtual, li desitgem el millor. Tenim el convenciment que la feina que faci a Lleida donarà bons fruits i que els fruits que ha deixat entre nosaltres seguiran creixent i madurant amb força, cercant com sempre el que ell diu :que el nostre Casal sigui una porta oberta a la ciutat, especialment als qui més ens necessiten.
escoltant els parlaments
Malgrat els esforços que feia l'Alexis de "portar" la celebració a la "normalitat", li vam posar força difícil entre els parlaments de l'inici, les pregàries, el preciós detall dels nens de la catequesi i la cançó fnal que van crear els monitors del postmissa.Gràcies a tots els qui van fer possible aquesta celebració i gràcies al Joan Tortajada que ho va coordinar tot amb una simpatia i un bon saber fer ben maco!
els peveres

PREVERES: Alexis Bueno, Francesc Padrosa, Jaume Flaquer, Joaqui Salord i Bruno Bérchez ( delegat de pastoral juvenil de l'arquebisbat de Barcelona)
MÚSICS: Jose Paz, Eulàlia Serra, Luis Jordà, Albert Mitjans ( guitarres), Alex Miralles ( violoncel), Victor Jordà (saxo) i una servidora als cants. I tot amb l'ajuda de la Mercè Garí que ens envia el PPT dels cants cada setmana! Gràcies!
LECTURES:

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.


Alexis iniciant homilia
Bea Castelló
HOMILIA: El títol de l'homilia podria ser: qui i què ens farà entendre l’actuar de Déu? Certament, el que decobrim és que Jesús necessitava paràboles per explicar l'actuar de Déu. En coneixem moltes i totes elles precioses! I avui, a la lectura de l'evangeli, en tenim un exemple. Potser ara, al segle XXI, la pregunta seria: I nosaltres, com explicaríem l'actuar de Déu? Quina seria la nostra resposta a la pregunta que algú ens fa quan ens diu "Parla'm de Déu"? Ens ho hem pensat mai? Només que ens hi aturem un instant, ens adonarem que se'ns fa impossible si no cerquem algun exemple, alguna comparació..algun testimoni que ens parli de Déu i, a través d'ell, poder dir: Aquí hi ha Déu! Quines són les nostres paràboles d'avui? Quins exemples posar que parlin d'un Déu que és viu entre nosaltres i que actua en el món?  Entenem qui és Déu perquè Jesús es va rodejar dels pobres, abandonats, dels maleïts per la religió, pels exclosos de l’economia i del temple... per la seva manera d’estimar i actuar... I avui podem entendre qui és Déu si busquem, al nostre voltant, aquells testimonis que ens parlen d'entrega, d'estimació al límit, de buidar-se totalment d'un mateix per donar-se a l'altre...que bé que estaria que algú digués... “Jo no sé si crec en Déu, però un dia vaig veure un de la meva edat que se n'anava a un voluntariat”, “vaig conèixer una persona que es dedicava als altres....”, " vaig veure com pregava i....." . I l'última paràbola d’aquesta homilia: "hi havia una noia jove... que un dia va sentir que Déu la cridava a deixar-ho tot... i que parli ella...". En aquest moment de la celebració, la Bea Castelló, monitora de l'equip de l'ESO i membre de l'Espai Ignasià va compartir amb la comunitat la seva opció, a partir del setembre, de deixar-ho tot per servir únicament el Crist a través de la vida religiosa. Testimoni impressionant, planer, senzill, directe i profund:


“Deixa-ho tot i segueix-me”. Son paraules que donen respecte, que sempre m’han deixat intranquil·la. 
Que volia dir-me Jesús amb aquestes paraules?
Poc a poc anar caminant, per suposat, ni pensar en la vida religiosa, potser perquè ens queda lluny, ens dona por, sempre el respecte que suposa un compromís.
A vegades volem tenir tot massa controlat. Ara faré això, després estudiaré tal, treballaré en qual, formaré una família... i a Déu posant-li sempre condicions.
Però arribat un moment, buscant el sentit de la meva vida, hem vaig parar davant Seu i li vaig dir, “que vols de mi Senyor?”
Jo només sabia tres coses: volia seguir Jesús, volia viure per els altres i conscient de que la meva vida es una, volia aprofitar-la. Però de quina manera fer-ho? La resposta no es immediata, els temps de Déu no nos els nostres. Anar vivint i Déu devia anar actuant silenciosament.
Va ser en el moment més inesperat de la meva vida, en un Erasmus a Itàlia, que vaig conèixer les Esclaves del Sagrat Cor, i en aquest camí hem vaig sentir plena d’aquest amor de Déu que és immens, i poc a poc la vida religiosa començava a ser una opció. Simplement el vaig deixar fer.
Aquella llavor potser havia madurat i vaig començar a trobar un camí apassionant, potser perquè era el meu camí, que no vol ser més que la resposta sincera al Sí de Déu.
Per acabar volia agrair-vos a tots els que formeu part del Casal, perquè el pas per aquesta casa ha estat molt important en el meu procés de discerniment i com ja he dit alguna vegada, el meu Sí, no es dona només entre Déu i jo, si no que passa per moltes persones i entre d’elles vosaltres hi formeu gran part.
Gràcies!

Bea Castelló


Aquesta és avui la nostra paràbola per fer que la nostra comunitat parli de Déu i de la seva acció ben viva en el món. Li agraïm a la Bea el seu testimoni, les seves paraules d'agraïment per l'important paper que ha tingut el Casal en el seu procés. 

Pregarem molt per la Bea. Pregarem molt per l'Alexis. Que Déu estigui al seu costat, inspiri la vocació de cadascú d'ells i ompli totalment el seus cors.

Una abraçada,

Montse



dimarts, 12 de juny de 2012

Informe Eucaristia 9 de juny de 2012


Estimats!

Ahir celebràvem la festa del Corpus,  el segon dissabte de temps ordinari després del temps Pasqual, i és per això que mantenim la comunitat aplegada al voltant de la Trinitat que hem tingut durant el temps Pasqual. El temps en el que s’estableix un vincle d’aliança entre Déu i nosaltres, el temps en el que el seu ESPERIT s’uneix al nostre esperit.  Vam tenir entre nosaltres uns quants joves de quart d'ESO que començaran el curs vinent el camí de preparació cap a la confirmació. Ens vam afegir a la seva pregària.

Preveres: Alexis Bueno, Jaume Flaquer i Francesc Padrosa



Homilia: Per apropar-nos al nostre dia a dia, dues històries reals: Un jove que veu com un camioner mor  per evitar un tràgic accident. Això passa quan ell era petit, i des de llavors, en cada eucaristia, prega per aquest camioner desconegut, però que li va salvar la vida. Un altre jove, Marc Tintoré, ex-alumne de Sant Ignasi, que mor per salvar la vida del seu amic. En situació de vida o mort a alta mar,  li dóna l'única armilla salvavides que havia al vaixell. L’amic es salva i ell mor ofegat.

I ara, la pregunta  interpel.ladora i incòmode, dirigida a cadascú de nosaltres: T’imagines que algú t’ha salvat la vida? És possible que en tinguem experiència, o potser a petita escala, hem experimentat quelcom semblant... 

¿Què faria jo amb l’armilla salvavides, o amb el volant del camioner, si estiguessin a les meves mans després d’haver-me salvat la vida? ¿ho llençaria a les escombraries? ¿passaria a ser un objecte preuat, important, fins i tot sagrat, per a mi?  I encara més... ¿Us imagineu com quedaríeu en relació a la família d’aquell que m’ha salvat? I si conec els somnis d’aquell que m’ha salvat ¿Què faria? ¿restaria indiferent? ¿lluitaria fins al final? ¿donaria també la vida per aquests somnis?

Després de totes aquestes preguntes, el més GRAN és SER CONSCIENT que tots hem estat salvats !!! Hi ha algú que ha perdut la seva vida per nosaltres, que ha entregat la seva vida per cadascú de nosaltres. Una vida donada sobre la creu.  Déu mateix ha donat la vida per nosaltres, per tots nosaltres! La seva única manera de dir-nos, i no només amb paraules, que Ell ens estima, que fa Aliança per sempre... ha estat carregant a sobre seu tota la nostra violència, el nostre pecat, la nostra indiferència... identificant-se per sempre amb els qui dia a dia estan rebent el pes de la injustícia del Món.  Tenim amb nosaltres el volant, l’armilla salvavides... l’objecte sagrat...des de la nit abans de morir,  en les paraules i en el gest: això és el meu cos, aquesta és l’Aliança per sempre.  Una Aliança que és sinònim d’amor incondicional, comunitat, fidelitat, entrega... No necessitem posar-lo en el centre de la nostra vida, trobar-nos, recordar a Aquell que ens ha donat la vida? Coneixem el somni d’aquell que ha donat la vida per nosaltres, es diu EVANGELI. No necessitem ser fidels a aquesta Paraula? comunicar-ho a arreu, ser-ne testimonis, fer que aquest doni sentit a tota la nostra vida? L’Alexis ens donava una petita pista, potser seguir l’Evangeli vol dir tenir constantment una mirada al Sagrari i una mirada als pobres. El Sagrari, el lliurament de Jesús,  ens recorda a aquells més necessitats, als últims.... i tanmateix,  estar al costat dels darrers, dels pobres entre els pobres, ens porta davant del Sagrari i la pregària.  La contemplació i l’acció. La vida que porta a la pregària i la pregària que ens porta a la vida.  Sovint pensem que nosaltres, molt bona gent,  confirmem la nostra fe..i no ens adonem que és Déu mateix qui ens ha vingut a salvar, a confirmar, a fer ferma la nostra raquítica fe. Què faríem si únicament depenen de nosaltres?

Una homilia intensa !!! Deixem que aquesta setmana vagi ressonant dins nostre. Ser conscients que ens han donat la vida, que hem estat salvats. A què ens porta? Per començar, a una profunda joia i un sincer agraïment, però què més? ¿com ho visc? puc quedar-me aturat, com sovint ens passa? Unes preguntes que no s’acaben... però com pot canviar la meva vida si ho vivim des de aquesta nova mirada oi?

Bona setmana!

Saida Francia