Des de la diàspora-12

Estimats!!

Dotzena i última edició Des de la diàspora! Acabem aquí el camí recorregut al llarg de l'estiu. Un camí en el que hem pogut resseguir els textos de l'evangeli; hem pogut estar units com fem cada dissabte: celebrant i pregant amb les nostres mirades posades, exclusivament,en el Senyor.

En aquestes 12 edicions Des de la diàspora tots ens hem fet presents: llegint, pregant, meditant, comentant...Ha volgut ser una eina de tots i per a tots. És la comunitat sencera la que prega a través d'aquest blog. És l'estima per la centralitat d'aquesta trobada comunitària dels dissabtes el que ha fet possible l'edició d'aquest estiu. Darrere d'aquesta iniciativa hi ha, doncs, l'impuls d'una comunitat viva. Som tots els qui l'hem fet possible. Que l'Esperit segueixi infonent força a aquesta comunitat.

I ara, l'evangeli del dia: Lc 15,1-10 ( o més llarg Lc 15, 1-32). Us escric la versió breu.

1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 --Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7 »Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
8 »O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? 9 I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

D'aquest evangeli em quedo amb la primera frase. Visualitzo l'escena i penso: Mira que curiós! Els més desgraciats són els qui s'acosten a Jesús; s'acosten TOTS. I els qui, aparentment, compleixen i són rigorosos amb la Llei, murmuren i s'ho miren tot una mica de lluny..i amb sorna.

Intueixo que només aquesta primera frase ja està molt carregada de sentit i de missatge per a nosaltres. S'acosta a Jesús el necessitat; no vol perdre ni un detall de la Paraula de Jesús aquell que viu en la humiliació. No hi ha, per a tots aquests, ni un instant de dubte. L'adhesió a Jesús és total. La fe és immensa. La resposta al Senyor és absoluta. Se sent cridat el desvalgut. Se sent estimat el rebutjat. Se sent interpel·lat el sense nom.

I, mentrestant, una colla de fariseus s'ho miren i murmuren i s'escandalitzen. És tan gran la seva mediocritat que no veuen res, no senten res. No hi ha necessitat de Jesús. No hi ha necessitat d'assaborir la misericòrdia del Pare. Perquè, en realitat, no viuen per al Pare ni en el Pare. No viuen més enllà d'ells mateixos.

Al publicà, al pecador....què li queda? En què es pot complaure si mira la seva pròpia existència? En res. I des d'aquest "no tinc res" i "no sóc res" és capaç de posar-se a les mans d'Aquell que dóna la vida per tots nosaltres.

On ens col·locaríem nosaltres? És massa agosarat dir que, segurament, el nostre "no sóc res" encara es troba massa lluny? Inimaginable, fins i tot? Tant que necessitem refugiar-nos en les nostres seguretats; tant que necessitem l'aprovació dels altres....Què ens cal per abandonar-nos totalment al Senyor? Per saber-nos tan adherits a Ell que ens posem del tot a les seves mans?

Així ens espera Jesús, des de la sezillesa més gran, des de l'actitud del qui ho viu tot com un regal donat tan gran i tan immens que no pot fer altra cosa que agrair, respondre, escoltar..abandonar-se als braços del Senyor. I, aleshores, hi haurà una gran alegria al cel.

I ara, els darrers comentaris a la pregunta: "i vosaltres qui dieu que sóc?"

- recer per l'avui i esperança per demà.

- És el company, el motor, el sentit.

- El meu amic que, de vegades amb entrebancs, em dóna força per seguir. Li dono gràcies.

- L'Amor.

-La única certeza, el compañero, el refugio necesario.

- En qui confio.

- Aquell qui ho ha donat tot.

Que la nostra pregària esdevingui una súplica al Pare: Senyor, poso la meva fragilitat i la meva petitesa a les teves mans.

I FINS DISSABTE VINENT!!!! 19:30h al Casal!

Un petó!

Montse