Informe missa 18 de febrer de 2012

Estimats!

Aquest dissabte passat vam acabar el temps ordinari en el què hem estat re-escrivint el nostre propi evangeli. Un temps en el que la comunitat reunida al voltant de la taula ha deixat que la paraula de l'Evangeli ressonés en cadascú de nosaltres. Aquest dimecres comença el temps de Quaresma. Que també al llarg d'aquest temps sapiguem acompanyar Jesús en aquest camí que el portarà fins a la Creu.

PREVERE: Jóse Montobbio

MÚSICS: Carme Grimalt i Jóse Paz ( guitarres), Victor Jordà ( caixa) i una servidora als cants.

LECTURES:

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,18-19.21-22.24b-25)

Això diu el Senyor: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança. »No és que tu, Jacob, m’hagis invocat; no és que tu, Israel, t’hagis molestat per servir-me. El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes. Però jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 1,18-22)

Germans, Déu sap que no menteixo; la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és ara sí ara no, perquè Jesucrist, el Fill de Déu, que ha estat predicat entre vosaltres pel nostre ministeri —meu, de Silvà i de Timoteu—, no ha estat mai ara sí, ara no. En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. I el qui referma i ens ha ungit en Crist, juntament amb vosaltres, és Déu. Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 2,1-12)

Al cap d’uns dies, Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús els predicava. Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Uns mestres de la Llei que eren allà asseguts pensaven dintre seu: «Com pot dir això aquest home? Això és blasfem. És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?» A l’instant Jesús conegué dintre seu que pensaven això i els digué: «Per què penseu així dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític que els seus pecats li queden perdonats o dir-li que s’aixequi, es carregui la llitera i camini? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» I tot seguit diu al paralític: «Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.» Ell s’aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n’anà en presència de tothom. Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: «No havíem vist mai res semblant.» HOMILIA: Impressionants les lectures d'aquest dissabte. El profeta Isaïes ja ens anuncia una notícia ben esperançadora per a tots nosaltres:"jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats." El Crist que se'ns anuncia expressa una fidelitat i un amor sense límits, que va molt més enllà de l'amor i la fidelitat del seu poble, tan limitat i tan donat a caure en els seus errors i les seves faltes una vegada i una altra. L'anunci d'Isaïes parla d'esperança, parla d'un Déu que fa possible el què ens sembla impossible: perdonar tots els nostres pecats,oblidar-los totalment; fer realitat una dimensió del perdó i de l'amor que s'escapa al nostre enteniment: "Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud". Qui de nosaltres, davant d'una fidelitat i d'una aliança tan gran no s'afanya a pensar: I jo com puc respondre? I jo què puc donar ara? Com estar a l'alçada de tanta fidelitat i generositat? I segurament, ens toca fer l'exercici de contemplar les nostres paràlisis, de reconèixer tot allò que no ens deixa caminar al costat d'aquest Jesús. No som, potser, com el paralític de l'evangeli que no pot ni sospitar que algun dia tornarà a posar els peus a terra? Potser aquests dies, i segurament demà, dimecres de cendra, poden ser un bon moment per renovar en nosaltres el que diu Sant Pau:"Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal" i anar molt al fons dels nostres cors per descobrir amb què ens hem anat empobrint, què és el que ens pesa tant que no ens permet aixecar-nos de la llitera. Tanmateix, el paralític cerca Jesús, desitja la seva proximitat, necessita ser salvat..la seva fe el salva. Quin desig de Déu tenim nosaltres? Reconeguem les nostres paràlisis; oferim els nostres pecats a Jesús mateix i deixem que la fe en Ell sigui tan fonda que el senyal amb què hem estat marcats ens sigui aliment i força per aixecar-nos i caminar. La misericòrdia de Jesús és tan immensa! Ell ja sap quins són els nostres límits.I sap que tornarem a caure!! Però que no ens falti mai la humilitat d'apropar-nos a Ell i suplicar-li el seu perdó; que no perdem mai el desig de saber-nos estimats profundament per Aquell que donarà la vida per nosaltres. POSTMISSA: I els més joves van seguir la celebració amb un vespre de Carnestoltes. Ambient ben animat! Bona setmana! Montse