Informe IV diumenge de Quaresma 2012

Estimats,

Quart Diumenge de Quaresma. El nostre explorador va prendre consciència, la setmana passada, que aquest Jesús que volem trobar,que desitgem veure ens parlava d’un Déu amb qui no es pot negociar. No s’hi val, en aquest camí de la vida, demanar-li a Déu res a canvi de tot allò que fem o que som. L’explorador està perplex. I el seu camí es capfica en la foscor; en un espai en el què no hi ha cap indici de llum..per on seguir? Com desxifrar el missatge de Jesús al llarg de tot aquest temps? Segurament, la clau es troba en “CREURE” perquè, com ens diu l’evangelista avui: “ Els qui no creuen ja han estat condemnats...perquè quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum”. Que la nostra comunitat, que camina al costat del nostre explorador, es pregunti avui: “Creiem en Jesús? Li confiem les nostres vides cegament?”

PREVERES: Alexis Bueno i Joaqui Salord

MÚSICS: Victor Jordà ( caixa), Laura León ( violí), Lluís Jordà, Carles Mitjans, Albert Mitjans, Xavi Matabsoch, Jóse Paz i Carme Grimalt ( guitarres) i una servidora als cants

LECTURES:

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

 

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

 

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. 21 Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

 

I un cop més, l’Alexis ens contraposa dos passatges de l’Evangeli: “Déu ha estimat tant el món que ha donat els seu fill únic”, impactant anunci i colpidora afirmació! i “Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu”, sentència tremenda que ens aboca, potser, a un destí fatídic. Però... realment, què és creure? Saber alguna cosa? Afirmar quelcom? ...malgrat no tinguem la certesa i tampoc no passi res? Un supòsit? Una intuïció? O, fins i tot, un cop de cor...

Creure és, en definitiva, confiar, saber-se estimat malgrat el patiment, malgrat el pes que puguem carregar..., comprometre’s, establir una aliança poderosa, refer una relació, néixer de nou cada dia davant la certesa que som perdonats i que sí tenim futur. Creure és deixar entrar l’altre en la meva vida i jo en la seva. I, per tant, creure en Déu és refiar-me totalment, reposar tota la meva vida en aquesta confiança profunda que em dóna amor, força i perdó constants, sentit de vida plena.

I el Joaqui ens il.lustra i tanca l’homilia amb dos relats preciosos de companys jesuïtes del Casal Borja. Persones que al límit de les seves forces proclamen l’absoluta confiança de sentir-se estimats per Déu i, per tant, s’hi abandonen a la seva voluntat. Tant de bo sapiguem nosaltres trobar el ressò d’aquesta fe poderosa en el nostre interior!

Yolanda Gimenez

HOMILIA: El nostre explorador segueix el seu camí, buidant la motxilla i omplint-la d’allò que li manca, seguint Jesús. Mira enrere i s’adona dels passos fets, i amb temor, de nit, com Nicodem, segueix avançant perplex darrere del Fill de Déu que també avança per ser enlairat.