Informe missa dia 27 d'octubre 2012

Amics!

Difícil avui descriure el que va suposar la tarda del passat dissabte al Casal Loiola. Es produïen les 24 hores amb una seixantena de joves de 3r i 4t ESO; hi havia tarda de CIM i es va realitzar molt exitosament una xerrada del Darío Mollá...en fi, a tots els pisos, escales, racons hi havia gent amunt i avall, de totes les edats. Vitalitat absoluta i, certament, una sensació de comunitat desbordant en el sentit més positiu i, alhora, en el sentit més pràctic. Però ens en vam sortir prou bé amb una Eucaristia en la què la gent arribava a la porta d'entrada del Casal. Aquí teniu imatges que ens poden ajudar a fer-nos a la idea ( els qui no hi éreu) i a reviure-ho els qui sí que hi vàrem ser.

PREVERES: Llorenç Puig, Enric Puiggròs, Joaqui Salord i Darío Mollà.

MÚSICS: Marc Mitjans ( bateria), Lluís Jordà ( saxo), Carme Grimalt i Xavi Matabosch ( guitarres) i Eulàlia Serra als cants.

LECTURES:

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)

Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

HOMILIA: Aquesta setmana ens trobem amb el cec Bartimeu, un simpàtic personatge, cec,  que espera Jesús vora el camí.

Una vegada més trobem un Jesús que passa fent el bé, un Jesús especialment  atent a les necessitats d’aquells més pobres, d’aquells que estan al marge. Un Jesús al costat dels últims, del més petits. Un Jesús que es fixa en Bartimeu, que s’atura.
I aquí comencen els deures de la setmana. Si volem situar-nos en el món amb una actitud cristiana, seguint Jesús, potser ens hauríem de preguntar: escoltem els crits del nostre món? Estem prou atents a les necessitats dels qui ens envolten? Ens deixem interpel.lar per els últims dels últims? Ens aturem?
I a la vegada, Bartimeu és capaç de sentir que passa Jesús.  Segurament perquè esta esperant. I en aquest moment comença a cridar,  a fer-se pesat, sense cap vergonya, sense importar-li el que diu la gent, sense dubtar en deixar-ho tot, la seva capa, el racó en el que viu en la indigència: la seva única llar!... A cops, potser és això el que ens falta a  nosaltres. Fer-nos pesats davant de Déu, i dir-li, Senyor, compadeix-te  de mi… mira que en sóc de poca cosa …De fet :Què tenim a amagar? 
Sembla que Jesús li fa una pregunta retòrica:  Què vols que et faci?, pregunta que inclús pot sonar una mica a “cachondeo”.. i la resposta de Bartimeu, acceptant i reconeixent la seva debilitat, allò que més mal li fa i que més necessita,  és clara: fes que hi vegi.  I nosaltres. Quina resposta li donaríem a Jesús?  Seria la de dir-li: Senyor, sóc un fracassat? No m'hi veig gens?Em sento un no-res? Davant la pregunta de Jesús ¿Què vols que faci per tu?, tant de bo nosaltres siguem capaços de fer el mateix amb tota humilitat, de despullar-nos i mostrar-li allò que més mal ens fa.

Bon cap de setmana llarg per aquells que facin pont! Una abraçada,

Saida