Any 2013: Segon diumenge de Quaresma

Amics!

Avui arribem a aquesta publicació amb un cert retard!! Val més tard que mai,oi? Dissabte passat seguíem el nostre camí de la Quaresma sota el lema "recrear el desert"; lema que ens recorda que som en un temps privilegiat per contemplar, des d'una certa distància, la nostra pròpia realitat i història i prendre consciència dels deserts que habiten en el món i la urgència de transformar-los i recrear-los de manera diferent.

Va ser un dissabte molt intens al Casal...i us hem de dir que també preciós! Ens varen acompanyar els amics de l'experiència del reciclatge de Manresa; un grupet d'unes 30 persones provinents de diversos continents i, al vespre, vam acollir una setantena de joves universitaris de Madrid que estaven passant uns dies a Barcelona fent una experiència d'aproximació als llocs ignasians. La nit va ser màgica amb un concert-pregària tots junts a càrrec de l'Enric Puiggròs, la Júlia Diaz, l'Esteban Faro i l'Eusebi Fortuny. Un autèntic regal per a tots els qui vam fer-nos presents.

També vam fer presents els amics de l'Espai Ignasià que es trobaven de recés aquell cap de setmana. Aquí va el resum:

PREVERES: Jaume Flaquer i Carles Marcet

MÚSICS: Júlia Diaz, Ignasi Canela, Josep Canela ( guitarres) , Marc Mitjans ( bateria) i una servidora als cants.

LECTURES:

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)

En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)

Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals. Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers. Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

HOMILIA( transcrivim textualment l'homilia del Jaume, ben inspiradora, per cert):El diumenge passat teníem a Jesús en les temptacions, i el dimoni el pujava a una alta muntanya per donar-li tot si l’adorava. Avui el tenim en una altra muntanya, el Tabor. Apareix la mateixa temptació, la de quedar-s’hi. Els deixebles hi cauen però Jesús no. Serà rei dels jueus però no des de dalt (com li proposava el dimoni) sinó baixant a la plana, des de baix. Jesús va saber que era el fill de Déu estimat pel baptisme, a les temptacions fa un recés per esbrinar què vol dir concretament aquesta missió, com portar-la a terme. I ara, quan ja ho té clar, comença un curs pedagògic amb els seus deixebles a dalt d'una altra muntanya, el Tabor. La realitat es veu sovint millor des de dalt. No és tant que sigui de més lluny sinó des de dalt. Igual que Barcelona no sembla la mateixa des dels carrers que si la veus des del Tibidabo o des d’un avió. Es veu tot el pla Cerdà de carrers. Des de dalt es veu la realitat de manera més global, es percep el lligam entre les coses, les causes i conseqüències de certes decisions o de certs actes. Però la vida s’hi juga a baix, per això els deixebles no poden quedar-s’hi. Tal com diu l'evangelista sant Joan (en el passatge de Nicodem) hem de néixer de nou, hem de néixer de dalt, però no per quedar-s'hi, sinó per venir aquí a baix, seguint el camí de descens de Jesús. Com si Jesús volgués fer-los néixer de dalt s'emporta els deixebles a la muntanya. Però aquests no volen deixar "la seva terra, la seva patria" (tal com se li va demanar a Abraham) i baixar a la plana dels sofriments, la pobresa i els marginats... Saben que aquest camí condueix a Jerusalem, a la crucifixió. Des del Tabor no poden veure què hi ha més enllà del Golgota, una altra muntanya, mínima en el sentit geològic però gran en el sentit teològic. Des del Tabor es veu el Gólgota. Per això els deixebles no hi volen baixar. Des del Tabor no es veu què hi ha després del Gólgota. Més enllà hi ha una altra elevació, que no és sinó l'ascensió de Jesús. S’ha de baixar a la plana, s’ha de caminar per Galilea, i acabant fent “la cuesta” de la pujada al Golgota, on també es veuran les coses des de dalt. Jesús inaugurarà aquest descens del Tabor per ascendir al Gòlgota, on, tot descendint als inferns dels sofriments humans serà ascendit, com a premi, als cels. 

CONTEMPLACIÓ ABANS DEL GEST DE LA PAU:

En aquesta Eucaristia del temps de Quaresma i en aquest moment precís abans de reconciliar-nos i desitjar-nos la pau els uns als altres, us convidem a fer una petita contemplació. Us convidem a contemplar junts una humanitat massa plena de deserts, de soledats i de fractures. 

El ritme del nostre caminar per la vida està marcat, massa sovint, per la dinàmica d’una societat que ens engoleix. Un sistema que fa que els pobres cada vegada ho siguin més i els rics també cada vegada ho són més. La suposada societat del benestar beneficia uns quants, segurament també a molts dels qui som aquí...Ens toca reconèixer, potser, que a vegades ja ens està bé viure en la nostra zona de confort; ens està bé llegir el diari i exclamar-nos pel patiment de molts però....sortim del nostre confort? Hi renunciem? O ens hi posem a hores convingudes quan trobem un forat a les nostres agendes atepeïdes? Ens està conversar amb els amics i companys i opinar sobre els perills d’una societat tan superficial però....sortim públicament i alcem la nostra veu per cridar justícia?

Donem-nos un instant de silenci i pregària per contemplar , avui, aquest desert tan real del nostre món. Només si pugem a la muntanya, si ens enfilem a la roca com va fer Jesús,serem capaços de contemplar el món amb una mirada nova perquè, en definitiva, pujar a la roca és  col·locar-nos al costat del Crist mateix per tal de poder veure’ns a nosaltres mateixos.

Tenint la mirada en aquest desert concret i des de la nostra pregària per demanar a Jesús que ens ajudi a recrear aquesta realitat, demanem junts aquesta pau que amb tanta urgència reclama aquest món nostre.

Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l'Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

Bona setmana a tots!

Montse