Informe missa dia 23 d'octubre

Estimats!

Seguim endavant amb aquests informes de les nostres celebracions de dissabte. Abans, però, m'agradaria fer un petit comentari sobre la història d'aquesta publicació. Em remeto a uns 3 o 4 anys enrere. Un dissabte - quan encara hi havia una missa per a cada comunitat - es va produir, entre els qui havien participat a la missa jove, un intercanvi de mails compartint i expressant com s'havia viscut la celebració. Va ser espai de pregària compartida. A partir d'aquella primera "reacció" ens vam adonar que tenia sentit seguir compartint l'Eucaristia al llarg de la setmana en un espai virtual que no té límits en l'espai... i d'aquí....a un blog que ja inclou els membres de la nostra comunitat que desitgen rebre la publicació. La història d'aquests informes és la història de la comunitat. Sense el grup de litúrgia que prepara els detalls de les celebracions jo no sabria què dir-vos; sense el prevere jo no podria parlar-vos del sentit de l'homilia; sense els músics no podria dir que a la comunitat hi ha vida; sense els pares i mares catequistes no seríem comunitat que atén els més petits; sense el CIM, els de l'ESO, les comunitats, les famílies, els de Confirmació, els UL, els de l'Espai Ignasià...no podria parlar de comunitat. Sense el Siscu o el Victor no funcionarien els micros i els aparells...i no podria escriure l'informe perquè no hauria pogut escoltar res. L'informe de cada setmana no és més que un exercici de contemplació, de pregària d'acció de gràcies que signo habitualment jo ( perquè tot escrit ha de venir signat) però que és de tots. Fet realitat entre tots. En cadascuna de les lletres del meu nom i cognom o del nom i cognom del Victor Jordà ( que també ha fet alguns informes!) hi ha el nom de cadascú de vosaltres. I potser faré l'exercici i tot...agafar la M de Montse i escriure tots els Marc, Maria, Marta, Mireia....agafar la A de Jordà i escriure tots els Anna, Albert, Antoni, Alex, Alexis...afagar la J de Jordà i escriure el nom de JESÚS. TOTS SOM EN ELL I A ELL LI DEVEM TOT EL QUE SOM.

O sigui que seria preciós afegir els nostres comentaris al blog i fer-nos presents en aquest espai virtual que no té temps ni espai ni frontera. Seguim, doncs!

I aquí l'informe d'ahir:

PREVERE: Alexis

SÍMBOL: Seguim amb la fossa a través de la que Jesús ens convida a posicionar-nos, a creuar-la per ser més a prop d'Ell. Ahir vam col·locar dues frases més extretes de l'evangeli del dia: "Ni sóc tampoc com aquest publicà" ( a l' esquerra) i "Sóc un pecador" (a la dreta).

MÚSICS: Xavier Fernández, Eugènia Alsina, Albert Mitjans i Carles Mitjans a les guitarres i una servidora als cants.

HOMILIA: Ahir, l'homilia de l'Alexis em va fer molta ràbia. Li hauria dit " de què vas?" " Si això diu l'evangeli...jo plego!"..bé, per ser justa en les paraules, no és l'homilia el que em fa ràbia en realitat sinó el mateix evangeli. Dos homes: un publicà i un fariseu. Tots dos preguen. El publicà, de vida ben allunyada de Déu, no gosa aixecar els ulls. En total humilitat només pot dir "sóc un pecador". El fariseu, complidor i teòricamet just, agraeix a Déu ser com és "no sóc com aquest publicà" i Jesús que diu "aquell qui s'ennalteix serà humiliat i el qui es penedeix,serà perdonat". Viatgem ara en el temps i anem a l'actualitat. L'Alexis deia ahir que aquesta és una història escandalosa i així és.

Imaginem que tots nosatres ens trobem aplegats en comunitat, en una de les nostres celebracions; nosaltres, que som gent que celebra la fe, que "compleix" o que ho intentem, almenys. Que fem campanyes de solidaritat i camps de treball...quina és la nostra pregària? Hi ha algú que, en el fons del fons, es presenti davant del Pare dient-li "sóc un pobre pecador?" i res més? Potser li diem això en alguns moments però alhora també li diem: "faig això i allò" dono el meu temps" " aporto una part del meu sou per als desvalguts" " a l'estiu me'n vaig al tercer món" " a la feina no faig altra cosa que transmetre l'evangeli"..."què més vols de mi si ja t'ho estic donant gairebé tot?"...."ja sé que sóc un pobre pecador però, Senyor, amb tot el que estic fent bé, oi que ja queda ben compensat?"

Imaginem ara que arriba, entre nosaltres, algun personatge d'aquests que ens causa rebuig per accions que hagi fet. L'Alexis parlava de Gil i Gil, Julián Muñoz....és igual, podem parlar també de caps de bandes de tràfic de nens o del mateix zelador d'un geriàtric que avui els diaris comenten. I aquests es presenten davant de Jesús dient, des del fons del cor, "sóc un pobre pecador" i ni tan sols aixequen els ulls de terra. Abatuts, miserables. I Jesús els perdona. I a nosaltres, ni cas.

Enteneu perquè em fa ràbia? De què va Jesús? Podem engegar-lo a passeig i aquesta és una de les opcions possibles. Però a mi aquesta escena em causa una atracció tremenda. Què m'està dient Jesús? És tan fort el missatge, és tan contundent que alguna cosa meravellosa per a mi deu estar amagada!

I la primera cosa és segurament que la meva autojustificació en tantes "obres" fetes em torna igual de miserable que tots ells. I he d'abaixar la mirada exactament igual. Perquè no es tracta de passar comptes d'allò que hem fet o que hem deixat de fer. No es tracta de valorar si la meva vida ha estat més o menys justa. Això no està a les nostres mans! Es tracta de presentar-nos davant del Pare amb les mans netes; sabent que els talents que hem rebut han estat donats per Ell i que la nostra missió és fer-los fructificar per retornar-los sense comparar-nos amb d'altres, sense mirar des de la superioritat d'altres, sense exigir a Déu que ens tracti diferentment a d'altres. La nostra relació amb Déu esdevé, doncs, una relació íntima en la que, abaixant els ulls, som capaços de dir-li "això he rebut de tu, a tu t'ho retorno. Sóc un pobre pecador i només demano, si és que puc, que acullis la meva mediocritat i les meves limitacions. He fet, Senyor, el que he pogut que sé que és ben poca cosa".

I el que faci Déu amb el Gil i Gil, amb el Julián Muñoz, amb el zelador, amb el cap de la banda de tràfic de nens...no és cosa nostra. Tots tenim les nostres misèries i jutjar les dels altres no fa altra cosa que fer que la nostra misèria sigui encara molt més gran.

Amics, a mi l'evangeli cada dia em provoca més vertigen. Però també sabem que Déu mai no deixa d'escoltar la súplica del qui s'hi adreça des de la senzillesa i la humilitat. Preguem, doncs!

Montse