dijous, 18 d’agost del 2011

Any 2011: Des de la diàspora 7


Estimats!





Aquest estiu, l’edició de la diàspora va sortint amb retard. El Magis ha ocupat, fins ara, totes les hores i ha xuclat tota l’energia. El passat dia 15, els 415 joves magis que teníem a Catalunya emprenien el viatge cap a Madrid, on són ara mateix participant de les JMJ. La seixantena de persones de Catalunya que han dedicat el seu temps i la seva il·lusió en preparar cadascuna de les experiències han acabat visiblement emocionats. Alguns deien: més que evangelitzar estem essent evangelitzats. Experiència única; especial. En tot el procés de preparació del magis – que ha durat un parell d’anys- ens preguntàvem: quins fruits donarà? Després de tants correus ( més de mil? Crec sí!), de tantes reunions, de tantes fitxes omplertes, de tantes reflexions, encontres i desencontres...què sortirà de tot això? Pot ser possible que quedi en un no-res? Amics, crec que avui ja he absorbit prou dades com per atrevir-me a dir que el Magis engendra. Que Magis ha estat experiència de Déu. I que Déu se’ns ha fet ben visible.


Penso, en primer lloc, en tots els joves participants i, especialment, en els Magis catalans: anem rebent ressons plens d’emoció, d’agraïment. Paraules plenes de profunditat que, posades en boca dels joves, són signe d’esperança ; de futur que camina vers un compromís amb la humanitat sencera des de la mirada cap a un Déu que clama i que els demana molt. Avui he rebut un sms d’una noia participant al magis que em deia : « He plorat davant del Crist. No sé què em passa però mai no havia sentit Déu tan fortament. Necessitaré parlar molt. Magis està sent molt fort”.





També penso en els equips de persones que han estat al capdavant de cadascuna de les experiències. Persones que han donat les seves vacances des d’un sí formulat a priori sense tenir cap certesa del què passaria, del què seria magis. Rebia també una trucada fa uns dies d’una d’aquestes persones que em deia que acabava el procés molt emocionada i agraïda. Que a nivell personal sentia que calia treballar-ho a fons i plantejar-se futur. Un altre noi dels equips que verbalitzava les ganes de plorar que sentia en veure marxar cap a Madrid el grup de 25 joves que havien estat amb ell.





I segur que hi haurà molts altres ressons que arribaran. En qualsevol cas, l’acció de Déu ha estat forta, present, intensa. Déu segueix actuant, quan ens toca i ens deixem tocar, ens transforma de socarrel. Ningú no s’escapoleix d’una forta conversió a la seva vida. I la conversió no és sempre de no creient a creient. Conversió és redirigir la mirada en una direcció diferent en la que el Crist és l’únic centre, l’única font, l’única terra.





Avui, com que anem una mica tard en el calendari, i veig que estic inspirada, no us posaré les lectures del passat diumenge. Només us recordo la cita de l’evangeli que va ser Rm 11,13-15.29-32. En aquest moment del miracle del magis em sembla especialment il·luminadora. Cita que parla d’una dona que demana ajuda a Jesús amb la reacció d’uns deixebles que li diuen: “despatxeu-la!només fa que seguir-vos i cridar”. Em sembla il·luminadora precisament aquests dies en què s’estan celebrant les JMJ. Trobada que desperta comentaris a les cases, articles d’opinió a la premsa i molt de recel especialment entre jovent afí a l’espiritualitat ignasiana. Serà que m’estic tornant conservadora però cada dia estic més convençuda de la importància de pertinença a l’església. Realment té algun sentit aquella afirmació que escoltem quan alguns diuen “Crec en Jesús però no en l’església?” No serà que estem fent com aquests deixebles que s’apropien de Jesús i que despatxen aquells que els sembla que no estan a l’alçada o que són una ofensa per a Ell?  A les JMJ hi ha banderetes, crits de joves segurament massa apassionats, actituds de devocions que podem no comprendre....d’acord. Jo tampoc no ho entenc. Em costa i en queda lluny. Però el tema és: qui sóc jo per decidir qui despatxo? I encara més, qui sóc jo per decidir que a l’església li cal despatxar alguns grups, persones o carismes? Aquí no hi ha bons deixebles ni mals deixebles. No hi ha fidels coherents ni fidels hipòcrites. Hi ha fidels que fem el que podem, el que hem respirat de petits, el que hem escoltat. I jo penso que si  Jesús aparegués de sobte a les JMJ ens clavaria una bona bronca a tots plegats perquè estem en la mateixa església desunits per la discòrdia, per la crítica, pel recel. Els uns per dir dels altres que són uns progres que no tenen respecte per res i els altres per dir dels uns que són uns carques, integristes i buits de fons. Església desunida en aquest analitzar-se mútuament i església unida en el pecat de no saber ser autènticament cos de Crist. Més pendents d’apropiar-se el Crist que no pas de viure pel Crist. I Jesús, a les JMJ, passaria de tots nosaltres – progres i carques- i es quedaria asssegut a la Cibeles xerrant amb algun indigent o alguna prostituta que ni tan sols s’haurà assabentat de les JMJ. Massa agosarat el que dic? Potser sí. A Loiola, iniciant el magis, jo contemplava la devoció de molts joves vinguts d’altres països, m’admirava el seu respecte enorme pel sagrat, pel silenci; m’impressionava la seva actitud de pregària i de recolliment. No us sembla que, a la nostra societat catalana – sempre en aquesta línia més “moderna”- no li toca ja un canvi de to? Una nova conversió? Potser és moment de recuperar la devoció, el concepte del sagrat, una fe que s’arreli de fons al nostre cor i que trenqui totes les barreres.


Espero que les JMJ siguin, per als nostres joves, moment de visualitzar tot això. Jo, mentrestant, m’adono que per primer cop a la meva vida, miro les notícies de les JMJ des de l’afecte i des d’una comunió molt gran. I sento una pau nova.





Una abraçada molt gran!





Montse

1 comentari:

  1. Moltes gràcies Montse! S'agraeix que comparteixis les reflexions!
    "Chapó"!

    Lluís Jordà

    ResponElimina